Ha pas­sat una altra set­mana i, amb el fut­bol de vacan­ces, encara em sem­bla que els pro­ta­go­nis­tes del món espor­tiu (o de les finan­ces i, quasi per tant, de la cor­rupció lli­gats a l'esport, com també de l'ego­la­tria exhi­bi­ci­o­nista) són Messi i Cris­ti­ano Ronaldo. Comen­cem pel juga­dor por­tuguès, és a dir, per l'ego­la­tria. Com és sabut, Cris­ti­ano, lesi­o­nat, no va poder con­ti­nuar dis­pu­tant la final de l'Euro­copa a par­tir dels vint minuts de la pri­mera part, però va rea­parèixer en els últims minuts de la pròrroga, després que Éder marqués el gol que dona­ria la victòria a Por­tu­gal, per donar ordres des de la banda als seus com­panys cri­dant com un posseït. No va poder evi­tar ser el pro­ta­go­nista, fer-se veure, aca­pa­rar l'atenció. Al seu cos­tat, l'entre­na­dor de Por­tu­gal, Fer­nando San­tos, sem­blava un auxi­liar o una figura secundària del cos tècnic. Tots hem vist juga­dors que, en situ­a­ci­ons de màxima tensió al final de par­tits relle­vants, s'han acos­tat a la banda i han dit alguna cosa als com­panys, ni que fos per ani­mar-los, però no recordo ningú més amb el cap­te­ni­ment de Cris­ti­ano, que, a més, ha estat cele­brat pels por­tu­gue­sos. L'ego­la­tria d'aquest home no té límits i, en fi, deu estar molt con­tent d'ell mateix perquè, encara que pràcti­ca­ment no jugués la final de l'Euro­copa, es deu van­tar de ser un dels dos deno­mi­na­dors comuns –l'altre és l'ine­fa­ble Pepe, però no és cap estre­lla que pugui fer-li ombra– dels equips que aquest any han tri­om­fat en les màximes com­pe­ti­ci­ons fut­bolísti­ques euro­pees. D'altra banda, un ele­ment en comú entre el Real Madrid i Por­tu­gal és que, de manera res­pec­tiva, han gua­nyat la Cham­pi­ons i l'Euro­copa sense fer un fut­bol digne de tanta recom­pensa i amb prou sort d'haver-se enfron­tat a bona part dels rivals més asse­qui­bles del cam­pi­o­nat.

Un cop abor­dat Cris­ti­ano Ronaldo, tor­nem a Messi o, millor dit, al Barça en relació amb el cas Messi. Tots som Messi? Com se li pot haver acu­dit a la direc­tiva del Barça un eslògan com “Tots som Messi”? A Messi se li pot reconèixer, i fins se'l pot admi­rar, el seu talent fut­bolístic inqüesti­o­na­ble, però quina empa­tia hi pot haver amb algú que no només cobra una mili­o­nada escan­da­lo­sa­ment estra­tosfèrica, sinó que ha sigut con­ver­tit en una marca que ha bus­cat la manera de no pagar els impos­tos cor­res­po­nents? No només no hi pot haver aquesta empa­tia, sinó que, per una qüestió de mora­li­tat, no hi ha de ser. Què demana la direc­tiva del Barça? Que ens iden­ti­fi­quem amb un esta­fa­dor o posem-hi que amb algú a l'entorn del qual s'ha mun­tat una gran estafa? Què se'n pot espe­rar, però, d'aquesta direc­tiva que ha car­re­gat al club la res­pon­sa­bi­li­tat d'unes acci­ons, rela­ci­o­na­des amb el cas Ney­mar, que d'aquesta manera no han assu­mit el recent expre­si­dent i el pre­si­dent actual? En fi, són coses que em fan sen­tir certa des­a­fecció pel Barça. Tan­ma­teix, és tan difícil dei­xar de ser d'un club, encara que a vega­des puguis sen­tir-ne ver­go­nya.