En aquest món encara mascle

Encara que en el fons estic pen­sant en una altra cosa, començo par­lant nova­ment de Cris­ti­ano Ronaldo, de com li agrada treure's la samar­reta per lluir aquests seus músculs abdo­mi­nals que a TV3 van deci­dir esbor­rar una mica amb el pre­text, diuen, que no es veiés una de les mar­ques que en tan­tes altres cir­cumstàncies es mos­tren perquè és per fer publi­ci­tat que els fut­bo­lis­tes encara reben més ingres­sos i, si poden, no els tri­bu­ten. D'això dels abdo­mi­nals diuen que s'assem­blen a una rajola de xoco­lata. S'ha dit que Cris­ti­ano Ronaldo va res­pon­dre a TV3 pujant al seu compte d'Ins­ta­gram una foto­gra­fia esti­uenca en què, en banya­dor i amb les mans arque­ja­des a la cin­tura, som­riu com dient: ja veieu com n'estic, de ben fet. S'ha de reconèixer, però, que Cris­ti­ano Ronaldo no és l'únic fut­bo­lista al qual li agrada exhi­bir la rajola. Les per­so­nes que conec que més dis­fru­ten d'aquest espec­ta­cle cor­po­ral són els meus amics homo­se­xu­als. I m'agrada dir-ho perquè l'homo­se­xu­a­li­tat con­ti­nua essent tabú en aquest món mas­clista del fut­bol, almenys a l'Estat espa­nyol, però em temo que a gai­rebé tot arreu. Julen Lope­te­gui és el nou entre­na­dor de la selecció espa­nyola, càrrec al qual aspi­rava Joaquín Caparrós, que ha decla­rat que no hi ha cap fut­bo­lista espa­nyol gai i que per això no n'hi ha cap que “surti de l'armari”. Cap? Quin fut­bo­lista s'atre­vi­ria a reconèixer-ho? Perquè l'insul­tes­sin als esta­dis al crit de “maricón” i pot­ser també els altres fut­bo­lis­tes? Par­lem d'un món en què, si hi ha insults racis­tes, hi pot haver una reacció indig­nada i acci­ons en con­seqüència, cosa que em sem­bla més que bé, però tot­hom calla si es vol insul­tar un juga­dor cri­dant-li “maricón”. I apro­fito per dir que un dels juga­dors que ho sen­ten és Cris­ti­ano, fet que em pro­voca l'únic desig de soli­da­rit­zar-m'hi.

En el fons, amb decla­ra­ci­ons com les de Caparrós, hi ha el tema que “el fut­bol és una cosa d'homes” ente­nent que els homes ho són d'una deter­mi­nada manera. Fa temps que es qüesti­o­nen els rols de gènere i, amb el desig que puguem sen­tir-nos més lliu­res per ser el que som o vul­guem ser, també hi ha la tendència a posar en dubte les iden­ti­tats sexu­als tra­di­ci­o­nal­ment defi­ni­des en una dua­li­tat mas­cu­lina-feme­nina. Però hi ha la resistència i la reacció del mas­cle, que no només s'atrin­xera en mons com el del fut­bol. Vet aquí l'escrip­tor Mic­hel Houe­lle­becq, que, segons he lle­git en una entre­vista publi­cada fa poc a El País, enyora que els gèneres esti­guin defi­nits i que les dones assu­mei­xin els seus rols tra­di­ci­o­nals perquè creu que, en les rela­ci­ons d'igual­tat, l'ero­tisme des­a­pa­reix. Menys refi­nat, Josep Ramon Cor­real, direc­tor del Diari de Tar­ra­gona, ha arri­bat a dir que és propi de les dones dir que no quan, de fet, volen dir que sí i que, si no és així, cal insis­tir. I és així que s'arri­ba­ria als San­fer­mi­nes. Sé que ha rec­ti­fi­cat. Sé que pot­ser he anat més enllà dels temes espor­tius, però neces­si­tava escriure-ho.