D'aquí a una setmana els Jocs Olímpics de Rio alçaran el teló. Al cap de dos anys d'haver acollit la copa del món de la FIFA, el Brasil tornarà a ser el centre de totes les mirades, i les televisions de tot el món hi posaran el focus d'atenció. La temptació de molts governants és usar aquests grans esdeveniments esportius com a plataformes de projecció internacional dels seus països. Però, certament, de l'ideal a la realitat hi ha tot un món. El mundial de futbol no va rellançar el Brasil com a país, i els Jocs Olímpics, al cap de poc, arriben en una societat que viu sota els efectes de la crisi: el país va tenir un creixement del PIB del 0,1% el 2014 i el 2015 ha caigut un 3,8%.

Els Jocs arriben a un país que té una classe política sotmesa al judici públic després de l'escàndol de Petrobras, amb crítiques de Human Rights Watch pel comportament de la seva policia i un comitè organitzador que no sap com quadrar el pressupost. Seran uns Jocs en una societat que viu immersa en el caos, però a la vegada marcats per la crisi del dopatge d'estat a Rússia. Si bé el Comitè Olímpic Internacional (COI) no ha exclòs la seva delegació de la cita –finalment ho ha deixat a les mans de les federacions–, rebroten de nou escàndols indignes de l'esperit olímpic.

De fet, parlar d'esperit olímpic és força utòpic. Els Jocs són un megaesdeveniment comercial de primera magnitud, tant per als patrocinadors com per a les televisions. A la vegada, són una arma al servei de governs que volen tapar les seves vergonyes rebent la torxa olímpica: ho van ser els de Pequín 2008 per al govern pseudocomunista xinès, els d'hivern de Sotxi del 2014 per a l'autoritari Vladimir Putin i ho són els del 2016 per a un Brasil corrupte on més del 18% de la població viu en la pobresa, segons denuncia Mans Unides.

Joan Antoni Samaranch va portar a terme la professionalització definitiva dels Jocs Olímpics. Ara que hi ha molta gent que sap què s'hi amaga al darrere, potser tocaria que arribés un altre president del COI que n'impulsés la seva definitiva humanització. Si no, on queda l'esperit olímpic? Fins quan, hipòcritament, continuarem usant els anells olímpics com un símbol només tocat de valors positius? Siguem crítics, malgrat quedar palplantats davant del televisor per animar els nostres esportistes i gaudir de l'espectacle.