Hem arri­bat a l'equa­dor dels Jocs de Rio. En l'arti­cle de fa un parell de set­ma­nes defen­sava una huma­nit­zació de l'espe­rit olímpic que per­meti dei­xar, hipòcri­ta­ment, de con­si­de­rar un esde­ve­ni­ment for­ta­ment poli­tit­zat com aquest amb la idea de l'esport modern. De fet, avui dia és impos­si­ble no vin­cu­lar l'esport pro­fes­si­o­nal i la política, quan hem assis­tit a múlti­ples epi­so­dis que ens fan ado­nar d'aquesta relació. Sense anar més lluny, el dopatge d'estat que Rússia va ama­gar durant anys és l'enèsim exem­ple.

Més enllà de gau­dir amb les mar­ques i les meda­lles, una reflexió crítica sobre l'esport con­tem­po­rani ens porta a posar al cen­tre de totes les mira­des aquesta sim­bi­osi. Simon Kuper, l'any 1996, publi­cava una de les obres mes­tres del peri­o­disme espor­tiu modern: Foot­ball against the enemy. Gai­rebé una dècada després, Orfeo Suárez publi­cava una versió actu­a­lit­zada de les tesis de Kuper a Los cuer­pos del poder (2015). El lli­bre de Suárez és, avui, for­ta­ment actual per enten­dre què suposa el dopatge d'estat: la radi­o­gra­fia que fa del sis­tema ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat de dopatge que l'RDA va impo­sar als seus espor­tis­tes, i les con­seqüències que se n'han deri­vat per a la salut dels atle­tes, és reve­la­dor i el fa neces­sari de relle­gir durant la cele­bració d'aquests Jocs.

L'estiu és el millor moment per fulle­jar amb calma obres que ens abs­tre­guin de l'agi­tada soci­e­tat líquida. I, quan el peri­o­dista usa la seva capa­ci­tat analítica de la rea­li­tat per rela­ci­o­nar fets, tes­ti­mo­nis i espais es poden escriure obres de forta pro­fun­di­tat intel·lec­tual i gran capa­ci­tat divul­ga­tiva. La llàstima és quan et cauen els mites, quan la imme­di­a­tesa d'una entre­vista no s'adiu amb la per­so­na­li­tat que es desprèn del tre­ball lite­rari. Aquest és el cas de Kuper en una entre­vista feta per l'amic Adrià Sol­de­vila a El món. Assu­mir que els crits de “Visca Cata­lu­nya!” al Camp Nou durant un Barça-Madrid són només fruit d'una “tra­dició” històrica és demos­trar molt poca sen­si­bi­li­tat amb l'objecte d'estudi. Kuper faria bé de tre­pit­jar més el Prin­ci­pat, que, tot i pas­sar força anys des del 1996, encara viu immers en un fort procés de rei­vin­di­cació naci­o­nal. Pos­si­ble­ment, més i tot que quan ell va escriure la seva obra mes­tra.