Hem arribat a l'equador dels Jocs de Rio. En l'article de fa un parell de setmanes defensava una humanització de l'esperit olímpic que permeti deixar, hipòcritament, de considerar un esdeveniment fortament polititzat com aquest amb la idea de l'esport modern. De fet, avui dia és impossible no vincular l'esport professional i la política, quan hem assistit a múltiples episodis que ens fan adonar d'aquesta relació. Sense anar més lluny, el dopatge d'estat que Rússia va amagar durant anys és l'enèsim exemple.

Més enllà de gaudir amb les marques i les medalles, una reflexió crítica sobre l'esport contemporani ens porta a posar al centre de totes les mirades aquesta simbiosi. Simon Kuper, l'any 1996, publicava una de les obres mestres del periodisme esportiu modern: Football against the enemy. Gairebé una dècada després, Orfeo Suárez publicava una versió actualitzada de les tesis de Kuper a Los cuerpos del poder (2015). El llibre de Suárez és, avui, fortament actual per entendre què suposa el dopatge d'estat: la radiografia que fa del sistema institucionalitzat de dopatge que l'RDA va imposar als seus esportistes, i les conseqüències que se n'han derivat per a la salut dels atletes, és revelador i el fa necessari de rellegir durant la celebració d'aquests Jocs.

L'estiu és el millor moment per fullejar amb calma obres que ens abstreguin de l'agitada societat líquida. I, quan el periodista usa la seva capacitat analítica de la realitat per relacionar fets, testimonis i espais es poden escriure obres de forta profunditat intel·lectual i gran capacitat divulgativa. La llàstima és quan et cauen els mites, quan la immediatesa d'una entrevista no s'adiu amb la personalitat que es desprèn del treball literari. Aquest és el cas de Kuper en una entrevista feta per l'amic Adrià Soldevila a El món. Assumir que els crits de “Visca Catalunya!” al Camp Nou durant un Barça-Madrid són només fruit d'una “tradició” històrica és demostrar molt poca sensibilitat amb l'objecte d'estudi. Kuper faria bé de trepitjar més el Principat, que, tot i passar força anys des del 1996, encara viu immers en un fort procés de reivindicació nacional. Possiblement, més i tot que quan ell va escriure la seva obra mestra.