Des de la piscina privada d'un votant socialista que del maig francès només li queda l'anhel de magrejar dones foranes, faig un glop a la desmemòria i trec el tema del Barça per allò de no fastiguejar l'hoste en terreny propi. Deu segons van ser suficients per entendre que la política de fitxatges és penosa, que Umtiti és cosí polític de Christanval, que Digne l'havien rebutjat el propietari i el llogater, que Dennis seria el nou Gerard sense farres, i que el portuguès era portuguès. Vaig callar perquè vaig mancat d'assertivitat com a conseqüència d'una autoestima malmesa per un concepte abjecte de les meves facultats discursives, i més quan m'etziben sense pudor que per les imbecil·litats que escric podria regalar la columna perquè algú expressés opinions assenyades. Com sempre vaig marxar sense portar-li la contrària mentre em donava un copet de suficiència que em va desnonar de mi mateix. En fi, el meu psicòleg, que va estudiar en una escola freudiana i es visita amb un psiquiatre americà, em va recomanar que escrivís un article i l'enviés al meu amic de bragueta marxista. Ho intento. A veure. Respiració compassada i pensaments positius. Ho diré ràpid. Si en el moment que estàs a la glòria t'admires en excés tot ignorant com renovaràs les causes de l'èxit, t'acabaràs arrossegant com ha fet Espanya, i les incorporacions poden sortir bé o malament, però la joventut d'aquestes mostren l'encert a l'hora de pensar en un demà pròsper que encobrirà les aromes míseres de Qatar Airways i demés. Ens podem equivocar amb les peces però l'estem clavant amb la idea. En fi, ja està fet. No sóc més feliç però he rebaixat els índexs volubles de la meva ansietat, i per què no dir-ho, he guanyat un enemic i he perdut la seva dona, l'amant perfecta per a un estèril docent de literatura espanyola obsessionat amb l'existencialisme de la Generació del 98. Això és tot, amic. Puc semblar dòcil però no sóc imbècil.