Europa viu sota l'amenaça dels atemp­tats d'Estat Islàmic, que per­se­gueix soci­a­lit­zar el ter­ror amb acci­ons cri­mi­nals indis­cri­mi­na­des. Paral·lela­ment, pre­nen volada movi­ments d'extrema dreta, popu­lis­tes, xenòfobs i islamòfobs que cla­men con­tra els immi­grants. Alhora, el procés de cons­trucció euro­peu viu les seves hores més bai­xes com a con­seqüència del Bre­xit i, sobre­tot, de la crei­xent desi­gual­tat i el pro­gres­siu des­ba­lles­ta­ment de l'estat del benes­tar pro­vo­cats per les polítiques d'aus­te­ri­tat adop­ta­des per fer front a la crisi econòmica.

Afor­tu­na­da­ment, hi ha una altra Europa que, dins del marc democràtic, aposta per la con­vivència i pel res­pecte a les diferències cul­tu­rals i d'ori­gen. S'ha pogut veure, tot i que sigui un apa­ra­dor sin­gu­lar, en el XXIII Cam­pi­o­nat Euro­peu d'Atle­tisme cele­brat a l'Estadi Olímpic d'Ams­ter­dam entre el 6 i el 10 de juliol d'enguany. Fou tot un exem­ple d'una altra Europa pos­si­ble, on tenen cabuda tots aquells que com­par­tei­xen els valors de l'esport. Hi havia atle­tes de tots els països euro­peus (amb excepció de la Fede­ració Russa d'Atle­tisme, sus­pesa per pro­ble­mes de dopatge sis­temàtic) que podríem divi­dir en dos grups: atle­tes d'ori­gen naci­o­nal, que inclo­uen sego­nes o ter­ce­res gene­ra­ci­ons des­cen­dents d'immi­grants, i atle­tes naci­o­na­lit­zats. En el pri­mer cas, la presència va ser impor­tant en les dis­ci­pli­nes de velo­ci­tat i en els països d'Europa occi­den­tal i nòrdica, que són els països que han cone­gut una immi­gració no euro­pea més impor­tant. Aquest fet denota la capa­ci­tat d'inte­gració que hau­ria de regu­lar les rela­ci­ons soci­als inter­nes als països democràtics. El segon grup res­pon més a l'obtenció de resul­tats que no pas a un desen­vo­lu­pa­ment social sen­si­ble amb les mino­ries reli­gi­o­ses o cul­tu­rals. En alguns casos, són naci­o­na­lit­za­ci­ons per la via ràpida d'atle­tes ja con­so­li­dats (afri­cans, cari­benys) o joves pro­me­ses que per­me­ten ampliar el meda­ller del país. Tur­quia és el país amb més atle­tes naci­o­na­lit­zats. Però també hi ha exem­ples que merei­xen ser des­ta­cats per la seva capa­ci­tat de superació: és el cas de Ilias Fifa (Tànger, 1989) i d'Adel Mec­haal (Tetuan, 1990), or i plata dels 5.000 metres a Ams­ter­dam. El pri­mer, amb 16 anys, tra­vessà l'estret de Gibral­tar en els bai­xos d'un camió, va viure en una casa d'aco­llida a Bar­ce­lona, tre­ba­llava d'escom­bri­aire als matins i entre­nava a les tar­des fins que va acon­se­guir la naci­o­na­lit­zació. El segon resi­deix a Palamós des dels cinc anys i va votar el 9-N.

Aquesta és l'altra Europa, oberta a tot­hom que vol com­par­tir els avui deva­lu­ats valors euro­peus i on tot­hom ha de sen­tir-se lliure per deci­dir el seu futur i la seva iden­ti­tat (un prin­cipi que es nega als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya). Un bon exem­ple d'aquesta lli­ber­tat d'elecció és el bar­ce­loní Xavi Gar­cia, que par­ti­ci­parà amb Croàcia en els seus quarts Jocs després de ser deses­ti­mat per la selecció espa­nyola de water­polo.