Europa viu sota l'amenaça dels atemptats d'Estat Islàmic, que persegueix socialitzar el terror amb accions criminals indiscriminades. Paral·lelament, prenen volada moviments d'extrema dreta, populistes, xenòfobs i islamòfobs que clamen contra els immigrants. Alhora, el procés de construcció europeu viu les seves hores més baixes com a conseqüència del Brexit i, sobretot, de la creixent desigualtat i el progressiu desballestament de l'estat del benestar provocats per les polítiques d'austeritat adoptades per fer front a la crisi econòmica.

Afortunadament, hi ha una altra Europa que, dins del marc democràtic, aposta per la convivència i pel respecte a les diferències culturals i d'origen. S'ha pogut veure, tot i que sigui un aparador singular, en el XXIII Campionat Europeu d'Atletisme celebrat a l'Estadi Olímpic d'Amsterdam entre el 6 i el 10 de juliol d'enguany. Fou tot un exemple d'una altra Europa possible, on tenen cabuda tots aquells que comparteixen els valors de l'esport. Hi havia atletes de tots els països europeus (amb excepció de la Federació Russa d'Atletisme, suspesa per problemes de dopatge sistemàtic) que podríem dividir en dos grups: atletes d'origen nacional, que inclouen segones o terceres generacions descendents d'immigrants, i atletes nacionalitzats. En el primer cas, la presència va ser important en les disciplines de velocitat i en els països d'Europa occidental i nòrdica, que són els països que han conegut una immigració no europea més important. Aquest fet denota la capacitat d'integració que hauria de regular les relacions socials internes als països democràtics. El segon grup respon més a l'obtenció de resultats que no pas a un desenvolupament social sensible amb les minories religioses o culturals. En alguns casos, són nacionalitzacions per la via ràpida d'atletes ja consolidats (africans, caribenys) o joves promeses que permeten ampliar el medaller del país. Turquia és el país amb més atletes nacionalitzats. Però també hi ha exemples que mereixen ser destacats per la seva capacitat de superació: és el cas de Ilias Fifa (Tànger, 1989) i d'Adel Mechaal (Tetuan, 1990), or i plata dels 5.000 metres a Amsterdam. El primer, amb 16 anys, travessà l'estret de Gibraltar en els baixos d'un camió, va viure en una casa d'acollida a Barcelona, treballava d'escombriaire als matins i entrenava a les tardes fins que va aconseguir la nacionalització. El segon resideix a Palamós des dels cinc anys i va votar el 9-N.

Aquesta és l'altra Europa, oberta a tothom que vol compartir els avui devaluats valors europeus i on tothom ha de sentir-se lliure per decidir el seu futur i la seva identitat (un principi que es nega als ciutadans de Catalunya). Un bon exemple d'aquesta llibertat d'elecció és el barceloní Xavi Garcia, que participarà amb Croàcia en els seus quarts Jocs després de ser desestimat per la selecció espanyola de waterpolo.