L'altre dia, un alt càrrec del PP em deia que no dubtava que seríem independents, però, alhora, que no creguéssim pas que no ens ho farien gruar. I molt, en diners, presó o tot el que poguessin. Un tresor no s'abandona sense lluita, afirmava, pensant en Madrid.

El que cal fer en aquesta direcció és posar les bases en tots els àmbits esportius, des dels més massius als més minoritaris. Cal comprometre en el dret a escollir la pròpia referència nacional catalana des dels futbolistes més famosos als amateurs més humils. La referència és el triomf de la democràcia en tot el món de l'esport.

Cal fer pedagogia a entrenadors, esportistes, directius, àrbitres i societat en general. En el món de l'esport, hi ha la massa de la societat i aquí és fàcil lligar actituds polítiques i adhesions afectives d'aficionats per fer-los entendre que ser seguidor d'un club concret no vol dir haver de renunciar a ser el nacionalista català més ferm. Per fer-ho més entenedor, ser del Barça, de l'Espanyol o del que sigui no és incompatible amb res. Ni ser del Gimnàstic, de l'hoquei de Terrassa o del món de l'hípica. La llibertat no posa límits.

El franquisme va potenciar el futbol per anar a buscar la gent, la massa. Per això va dissenyar, amb trampes i privilegis, l'equip del règim i va obviar aviat els fins aleshores tan populars boxa i ciclisme. Hem de fer el contrari, explicar que són la pluralitat i l'esperit de llibertat el que ens fa voler ser lliures, sense pobres exclusions, sense estendre por com fan els falsos demòcrates del PP, el PSOE o C's quan parlen d'amenaça separatista.

Res d'imposicions, res de forçades adhesions. Fa massa anys i panys que coneixem les seves per voler repetir els mateixos errors, tan buits, tan eixorcs. En la Catalunya lliure, l'esport serà per a ments lliures, universal i cosmopolita, com ho és als països lliures del món. Sense histèrics de crits, sabent que és espectacle i competència. Sense banderes excloents.