Els Jocs de Rio, un repte triple
El context geopolític mundial marcarà els Jocs Olímpics que s'inauguren avui a Rio com no ho feia des del 1980 a Moscou i quatre anys després a Los Angeles amb els boicots recíprocs dels dos blocs en plena ranera final de la guerra freda. No és posar-se la bena abans de ser ferit afirmar que l'amenaça gihadista que plana sobre qualsevol gran manifestació de la nostra manera de viure –i els Jocs Olímpics n'és una de les més grans– és objectiu potencial dels que volen sembrar el pànic per aconseguir la rendició.
Garantir la seguretat d'allò tan cursi que se'n diu la família olímpica –que inclou esportistes però també públic– sempre és obligació dels comitès organitzadors. Si el 1996 va ser un fanàtic ultracatòlic qui va posar una bomba contra els Jocs d'Atlanta sense que els ultrapreparats serveis secrets i la policia dels EUA ho poguessin impedir, com no hem d'estar preparats per assumir que hi hagi intents desestabilitzadors a Rio, on ja s'ha desarticulat alguna trama local que no sembla connectada amb els islamistes radicals.
Amb tot, el desplegament de seguretat de Rio té unes dimensions i uns efectius molt superiors a Jocs precedents. És el que toca. Però si, malgrat tot, es produeix algun incident, s'ha de tenir clar que l'esport no es pot aturar. Més que per raons comercials –no siguem ingenus, sempre hi són–, perquè seria concedir la victòria que persegueixen els desestabilitzadors.
De fet, el repte que planteja Rio és triple. Esportivament pesa molt l'afer de dopatge d'estat de Rússia i la seva mala resolució. Cap de les decisions que podia prendre el COI era satisfactòria al cent per cent, però la que va adoptar és la pitjor. Davant un dopatge d'estat, l'estat esportiu –el COI– no podia rentar-se les mans i delegar en els ministeris –les federacions internacionals–, més sensibles a tot tipus de pressions. Sense atletes russos els Jocs queden inevitablement coixos. Un preu molt alt però segurament necessari per a un futur més net. El Tour també va vetar corredors forçant el reglament al límit i n'ha sortit reforçat com a banderer de la lluita contra les trampes. Amb tot, si Rio aporta més positius que Londres, la percepció que Rússia haurà estat el cap de turc d'un problema global quedarà notablement reforçada.
L'últim repte de Rio és menys global, més local. Amb l'excepció de Pequín –ben poc del que s'hi va fer específicament per a la cita olímpica ha tingut utilitat–, els Jocs de les últimes dècades han deixat un notable pòsit de millora infraestructural i de projecció exterior a les ciutats seu. A Rio (12 milions d'habitants en la seva àrea d'influència), metròpoli d'un país en una crisi econòmica brutal i amb una presidenta al llindar de la destitució, ni s'ha acabat tot el que estava previst, ni s'ha aconseguit un objectiu tan bàsic com la salubritat pública. Que tot el llegat dels Jocs sigui un canvi de cara de la façana marítima seria imperdonable.