A falta de competició, l'estiu és temps de cabòries, en què la distracció rau en el mercat de reforços, siguin hipotètics o finalment signats. I al Barça, en un altre ritual ja característic, continuem vivint temps de doble lectura prou contrastada. El que la majoria veu a l'escenari i el que pocs analitzen del rerefons. En diumenge d'estrena contra l'atractiu Sevilla de Sampaoli, pesa infinitament més a la balança la impressió d'una engrescadora collita de reforços i la definició del tècnic en catalogar la plantilla com la millor sota la seva ègida que no pas tot el que es cuina a la rebotiga, on seguim en línia coherent. Idil·li al camp, decisions difícils de comprendre als despatxos. Tant se val: contra la legítima il·lusió renovada, poc compta l'anàlisi de factors ben diversos generats lluny de la gespa, dels autèntics protagonistes de l'espectacle. Només interessa, quasi per unanimitat, que Messi continuï fent de les seves, dogma que resumeix l'època contemporània. Mirant darrere de l'aparador emergeixen afers per donar, vendre i regalar, però, com diria el clàssic, deu ser que avui tampoc no toca. Malgrat tot, quedin expressats amb ànim de generar una mínima pensada. Ens encantaria cavil·lar, per començar, sobre el funambulisme oratori d'en Bartomeu quan diu allò d'abandonar el pensament en petit, local i analògic per convertir el Barça en gran, global i digital, el seu eslògan preferit dels darrers temps, paradigma de frase rodona de cara a la galeria i buida d'un contingut solvent prèviament estudiat. Prou conscients som que a cada bugada globalitzadora perdem un llençol d'identitat singular per tremolar davant l'aplicació d'aquest mantra del president. També sorprèn, tan refractaris com érem els catalans a vantar-nos de res, qualificar la plantilla com la millor del món en monument innecessari al cofoisme quan ni ha començat a rodar l'esfèrica. Són frases expressades en un discurs triomfalista dedicat al congrés de penyes, eterna assignatura pendent de debatre en el barcelonisme. Impressiona el seu poder i reserva de vots, capaços de decidir per sistema qui ha de seure a la llotja, però ningú gosa plantejar alternatives o qüestionar aquesta realitat cabdal.

Com tampoc som capaços d'afrontar les eternitzades mancances d'un trofeu Gamper lliurat als turistes, avui encara més adulterat entre grades d'animació on sonen pasdobles i onades del públic que romàntics i puristes consideren sacrílegues, indignes del santuari culer. De temes per debatre no en falten mai. Per exemple, aquesta rara habilitat per signar mitjanies a sous estratosfèrics que després resulten impossibles de col·locar enlloc. Per això els acaben regalant com si no quedés cap altra sortida. O buscar, en sec, el tan desitjat quart davanter ara per Mestalla, deu ser que no hi ha cap altre planter al món. Tant se val, que avui hi ha supercopa. Malgrat que no sigui territori de la república blaugrana, les reflexions pendents afecten altres esferes. Com el periodisme, sí, que ha donat un pèssim tracte global a la gesta de les remeres Anna Boada i Aina Cid, pífia que hauria de generar una autocrítica que no arribarà. També aquesta val com a metàfora. Les coses mai són com haurien de ser en justícia poètica, ni hi ha desig d'esmena allà on es falla. Ens haurem d'acostumar a l'eterna contradicció.