A falta de com­pe­tició, l'estiu és temps de cabòries, en què la dis­tracció rau en el mer­cat de reforços, siguin hipotètics o final­ment sig­nats. I al Barça, en un altre ritual ja carac­terístic, con­ti­nuem vivint temps de doble lec­tura prou con­tras­tada. El que la majo­ria veu a l'esce­nari i el que pocs ana­lit­zen del rere­fons. En diu­menge d'estrena con­tra l'atrac­tiu Sevi­lla de Sam­pa­oli, pesa infi­ni­ta­ment més a la balança la impressió d'una engres­ca­dora collita de reforços i la defi­nició del tècnic en cata­lo­gar la plan­ti­lla com la millor sota la seva ègida que no pas tot el que es cuina a la rebo­tiga, on seguim en línia cohe­rent. Idil·li al camp, deci­si­ons difícils de com­pren­dre als des­pat­xos. Tant se val: con­tra la legítima il·lusió reno­vada, poc compta l'anàlisi de fac­tors ben diver­sos gene­rats lluny de la gespa, dels autèntics pro­ta­go­nis­tes de l'espec­ta­cle. Només interessa, quasi per una­ni­mi­tat, que Messi con­tinuï fent de les seves, dogma que resu­meix l'època con­tem­porània. Mirant dar­rere de l'apa­ra­dor emer­gei­xen afers per donar, ven­dre i rega­lar, però, com diria el clàssic, deu ser que avui tam­poc no toca. Mal­grat tot, que­din expres­sats amb ànim de gene­rar una mínima pen­sada. Ens encan­ta­ria cavil·lar, per començar, sobre el funam­bu­lisme ora­tori d'en Bar­to­meu quan diu allò d'aban­do­nar el pen­sa­ment en petit, local i analògic per con­ver­tir el Barça en gran, glo­bal i digi­tal, el seu eslògan pre­fe­rit dels dar­rers temps, para­digma de frase rodona de cara a la gale­ria i buida d'un con­tin­gut sol­vent prèvia­ment estu­diat. Prou cons­ci­ents som que a cada bugada glo­ba­lit­za­dora per­dem un llençol d'iden­ti­tat sin­gu­lar per tre­mo­lar davant l'apli­cació d'aquest man­tra del pre­si­dent. També sorprèn, tan refrac­ta­ris com érem els cata­lans a van­tar-nos de res, qua­li­fi­car la plan­ti­lla com la millor del món en monu­ment inne­ces­sari al cofo­isme quan ni ha començat a rodar l'esfèrica. Són fra­ses expres­sa­des en un dis­curs tri­om­fa­lista dedi­cat al congrés de penyes, eterna assig­na­tura pen­dent de deba­tre en el bar­ce­lo­nisme. Impres­si­ona el seu poder i reserva de vots, capaços de deci­dir per sis­tema qui ha de seure a la llotja, però ningú gosa plan­te­jar alter­na­ti­ves o qüesti­o­nar aquesta rea­li­tat cab­dal.

Com tam­poc som capaços d'afron­tar les eter­nit­za­des man­can­ces d'un tro­feu Gam­per lliu­rat als turis­tes, avui encara més adul­te­rat entre gra­des d'ani­mació on sonen pas­do­bles i ona­des del públic que romàntics i puris­tes con­si­de­ren sacrílegues, indig­nes del san­tu­ari culer. De temes per deba­tre no en fal­ten mai. Per exem­ple, aquesta rara habi­li­tat per sig­nar mit­ja­nies a sous estra­tosfèrics que després resul­ten impos­si­bles de col·locar enlloc. Per això els aca­ben rega­lant com si no quedés cap altra sor­tida. O bus­car, en sec, el tan desit­jat quart davan­ter ara per Mes­ta­lla, deu ser que no hi ha cap altre plan­ter al món. Tant se val, que avui hi ha super­copa. Mal­grat que no sigui ter­ri­tori de la república blau­grana, les refle­xi­ons pen­dents afec­ten altres esfe­res. Com el peri­o­disme, sí, que ha donat un pèssim tracte glo­bal a la gesta de les reme­res Anna Boada i Aina Cid, pífia que hau­ria de gene­rar una autocrítica que no arri­barà. També aquesta val com a metàfora. Les coses mai són com hau­rien de ser en justícia poètica, ni hi ha desig d'esmena allà on es falla. Ens hau­rem d'acos­tu­mar a l'eterna con­tra­dicció.