Abastables, un altre cop

El titu­beig espa­nyol en la pri­mera fase del tor­neig mas­culí olímpic ha alli­be­rat dels focus les actu­a­ci­ons dels Estats Units. L'equip nord-ame­ricà es manté imba­tut encara a Rio (5-0) –i és l'únic–, però ha tras­puat una fra­gi­li­tat des­co­ne­guda en l'última dècada, des de l'eli­mi­nació con­tra Grècia en les semi­fi­nals del mun­dial del Japó (2006). Des de lla­vors, 40-0 entre Jocs Olímpics i mun­di­als, i única­ment tres tri­omfs per tres o menys punts. I es dóna la cir­cumstància que dos s'han produït els últims dies, con­tra Sèrbia (94-91) i França (100-97), si bé en el dar­rer sense pos­si­bi­li­tats reals per als bleus.

Recórrer a la llista il·lus­tre d'absències és un exer­cici que no porta enlloc, encara que salta a la vista que no és el mateix pre­sen­tar un ros­ter amb Kobe, LeBron i Chris Paul que un altre sense. Però, ells no hi eren fa dos anys en el mun­dial d'Espa­nya –i tam­poc Durant–, i els Estats Units es van pas­se­jar i van aca­bar el tor­neig amb 9-0 i 33 punts de diferència en els tri­omfs. Segu­ra­ment, Coach K no té a dis­po­sició la plan­ti­lla que hau­ria vol­gut, però té den­si­tat de talent i físic com cap altra selecció. La rea­li­tat, però, és que avui –i ja única­ment que­den els tres par­tits sense retorn– l'equip té exces­si­ves lla­cu­nes defen­si­ves i es perd con­tra equips tre­ba­llats, que saben moure la pilota amb cri­teri i deter­mi­nació. Els 92 punts rebuts de mit­jana entre Austràlia, Sèrbia i França ho posen de relleu. Paul George va adme­tre la difi­cul­tat de l'adap­tació a la manera de jugar FIBA –la mei­tat no en tenien experiència prèvia–, però el pro­blema és un altre. No s'ha tro­bat encara la manera d'encai­xar les peces i l'equip car­bura a bat­ze­ga­des i sobre­viu a còpia de la qua­li­tat indi­vi­dual. Lle­vat del trio into­ca­ble (Irving, Durant, Ant­hony), la resta de rols no aca­ben d'estar defi­nits, si bé Krzy­zewski ha fet fora de la rotació Bar­nes i Green en els últims par­tits. Haurà de tro­bar aviat la fórmula perquè la vul­ne­ra­bi­li­tat actual no es trans­formi en una pata­cada sonada.