El titubeig espanyol en la primera fase del torneig masculí olímpic ha alliberat dels focus les actuacions dels Estats Units. L'equip nord-americà es manté imbatut encara a Rio (5-0) –i és l'únic–, però ha traspuat una fragilitat desconeguda en l'última dècada, des de l'eliminació contra Grècia en les semifinals del mundial del Japó (2006). Des de llavors, 40-0 entre Jocs Olímpics i mundials, i únicament tres triomfs per tres o menys punts. I es dóna la circumstància que dos s'han produït els últims dies, contra Sèrbia (94-91) i França (100-97), si bé en el darrer sense possibilitats reals per als bleus.

Recórrer a la llista il·lustre d'absències és un exercici que no porta enlloc, encara que salta a la vista que no és el mateix presentar un roster amb Kobe, LeBron i Chris Paul que un altre sense. Però, ells no hi eren fa dos anys en el mundial d'Espanya –i tampoc Durant–, i els Estats Units es van passejar i van acabar el torneig amb 9-0 i 33 punts de diferència en els triomfs. Segurament, Coach K no té a disposició la plantilla que hauria volgut, però té densitat de talent i físic com cap altra selecció. La realitat, però, és que avui –i ja únicament queden els tres partits sense retorn– l'equip té excessives llacunes defensives i es perd contra equips treballats, que saben moure la pilota amb criteri i determinació. Els 92 punts rebuts de mitjana entre Austràlia, Sèrbia i França ho posen de relleu. Paul George va admetre la dificultat de l'adaptació a la manera de jugar FIBA –la meitat no en tenien experiència prèvia–, però el problema és un altre. No s'ha trobat encara la manera d'encaixar les peces i l'equip carbura a batzegades i sobreviu a còpia de la qualitat individual. Llevat del trio intocable (Irving, Durant, Anthony), la resta de rols no acaben d'estar definits, si bé Krzyzewski ha fet fora de la rotació Barnes i Green en els últims partits. Haurà de trobar aviat la fórmula perquè la vulnerabilitat actual no es transformi en una patacada sonada.