Mai no he acabat d'entendre el puritanisme d'algunes veus autoritzades del nostre país a l'hora de desmarcar-nos de Kosova. No sé si és classisme, xenofòbia, impuls estigmatitzador o unionisme camuflat, no veig que la via del parlament kosovar per assolir la independència –la declaració unilateral– sigui una estratègia per amagar o per descartar.

Sigui com sigui, la judoka kosovar Maljinda Kelmendi fa deu dies que va guanyar la primera medalla d'or olímpica de Kosova, estat des del 2008 i que, malgrat que no és reconegut per anomalies geopolítiques com Espanya, fa la seva via amb tota la normalitat de ser reconegut pel COI.

Aquest or olímpic kosovar, ignorat per l'univers mediàtic espanyol, és un torpede a la línia de flotació de la identitat espanyola. En matèria politicoesportiva, des que va impedir el reconeixement definitiu de la Federació Catalana de Patinatge, Espanya va de derrota en derrota. A més de Kosova, Gibraltar ja és membre de la UEFA i tot el que va aconseguir l'allargada mà d'Ángel Villar va ser evitar que en la fase classificació per a l'Eurocopa d'aquest any es poguessin enfrontar Espanya i Gibraltar. Tot arribarà.

Mentrestant, el botí de l'esport espanyol a Rio el sostenen les medalles d'or d'una catalana, una basca, una parella catalanobalear i un altre balear nascut a Anglaterra. I cinc dies abans del final dels Jocs assolir les setze que preveia el COE es fa cada cop més difícil. Això, amb més esportistes que mai, 302. Aquesta és la realitat de l'esport espanyol que, veient que de medallistes n'hi ha pocs, ja s'ocupa de fer arribar la bandera corresponent al lloc idoni i que no hi hagi (amb la via coercitiva de les subvencions ADO, si cal) medallistes que trenquin la uniformitat amb una bandera inoportuna.

I la imatge de l'esport espanyol, en quines mans està? En les de molts enviats especials histèrics cada vegada que competeix un dels seus i ignorants de les històries olímpiques com la primera medalla de Kosova? En les de l'exèrcit espanyol i la seva piulada d'ànim a Rafa Nadal amb un text enaltidor d'un militar feixista i colpista? En les de Tomás Roncero, que en uns Jocs amb Phelps, Ledecky, Bolt, Van Niekerk, Biles... va piular durant la final de tennis que “passi el que passi en el tercer set, queda clar que aquests seran recordats com els Jocs de Rafa Nadal”? En les protestes de mal perdedor del mateix Nadal? En les teories que donen a Anna Tarrés suposada ascendència sobre els jutges per perjudicar Mengual i Carbonell?

Com a mínim –i de moment– ens hem estalviat el hooliganisme d'Alejandro Blanco, Miguel Cardenal, Federico Trillo i l'ara rei Felip a les grades de la piscina de Londres durant la final femenina de waterpolo. A Rio no tenen oportunitats.

Cada gran esdeveniment esportiu que passa ajuda que el vincle entre Catalunya i Espanya s'aprimi. Aviat no en quedarà, perquè tant l'aficionat com l'esportista que, per edat, podran ser olímpics el 2020 i el 2024 ja hauran crescut en l'independentisme. Tant de bo que no haguem de continuar passant vergonya aliena.