En les darreres temporades, el Barça ha posseït un dels tridents més eficaços de la història, l'atacant (Messi, Suárez i Neymar), però també al mig del camp (Rakitic, Busquets i Iniesta). De tant mirar i lloar el que hi havia al davant, ens hem quedat curts a l'hora d'enaltir el duo que defensava la porteria (Bravo i Ter Stegen). La defensa no ha estat mai una línia perfecta, tot i que aquest curs amb l'arribada de Lucas Digne i en espera que Umtiti es consolidi, potser assolirà aquesta condició, en la qual els catalans Piqué i Sergi Roberto llueixen com mai a les seves demarcacions.

Però la porteria pot perdre aquesta condició, la de ser una línia del camp perfecta, i coberta com mai no l'havia tingut el Barça. L'adéu de Claudio Bravo sembla un fet i tot i que arribarà un porter de l'Ajax amb un bon expedient, no genera per ara la tranquil·litat que s'havia assolit a la graderia amb els dos porters que avui encara estan en nòmina.

Es fa difícil encaixar l'adéu de Bravo, ja que es tracta d'un porter amb una trajectòria sublim en els dos anys que fa que és al Barça i amb una edat més que apropiada per fer encara un recorregut professional de gran nivell. Potser inquieta que el Barça pugui signar un negoci en què l'arribada d'un i l'adéu de l'altre li costi calés, quan en la marxa de Claudio Bravo del que es tracta no és de facturar-lo perquè surti com més aviat millor, sinó de permetre que el jugador fitxi per un rival del Barça, el Manchester City.

En la marxa de Bravo també apareix un punt d'incongruència en el barcelonisme, ja que molts creiem que l'aposta definitiva ha de ser per Ter Stegen després de dos anys veient la majoria de partits des de la banqueta, però no volem que el xilè deixi el club.

És el que té la porteria, del Barça i de la majoria de clubs grans, que per tenir pau duradora el que molts tècnics volen és un porter indiscutible i un de perfil baix que no es queixi i que encaixi perfectament la suplència.

Han estat dos anys en què el Barça ha assolit una fita llargament perseguida, la de tenir la porteria coberta amb dos porters indiscutibles. Aquesta condició, no obstant això, no es va acceptar d'entrada, perquè com sempre, totes les contractacions han hagut de passar l'examen de l'exigent culer, però dos anys després ningú no dubta que mai abans el Barça havia tingut dos porters del nivell de Ter Stegen i Bravo i que es van esvair tots els maldecaps que aventurava l'adéu de Víctor Valdés.

El del xilè no és un cas semblant a l'adéu de Xavi Hernández i el de Carles Puyol, en què les bateries ja costaven de ser carregades, i les seves retirades van ser més que aplaudides per donar entrada a joves alternatives. No, en l'adéu de Bravo ningú té clar, de moment, que el Barça hi guanyi.

A més del recorregut amb la seva selecció, en què sent el capità ha aixecat dues copes d'Amèrica seguides, al Barça l'aportació de Bravo ha estat cabdal aquests dos cursos, amb títols en què ha estat un jugador important, dels que donen punts.

Voldríem conèixer la història abans que els esdeveniments passessin per saber de quina dimensió pot arribar a ser l'error, però el que mai voldríem escriure és la del partit de la seva vida contra el Barça si un dia en un sorteig o en una final el City es creua en el camí dels blaugrana. Del que sí que estem segurs és que la gent del City oblidarà en dos dies Joe Hart i s'enamorarà de Claudio Bravo, ja que a més de ser una assegurança sota els pals ho serà fora de l'àrea amb els peus, motiu pel qual Guardiola el vol contractar.