Si t'agrada l'esport pots fer un segui­ment de diver­ses moda­li­tats durant setze dies que ben aviat tor­na­ran al seu cau per aparèixer d'aquí a qua­tre anys i amb sort clas­si­fi­car algun espor­tista per com­pe­tir en el pro­pers Jocs Olímpics. No hi ha cul­tura espor­tiva. Segur que tin­dran totes les exigències del món, fet que no s'entén sabent que tre­ba­llen amb ben pocs recur­sos i gai­rebé en l'ano­ni­mat. Ni tam­poc no s'entén la malal­tissa com­pe­tició de fer llis­tes de les meda­lles gua­nya­des, espe­ci­al­ment per part de direc­tius que es negui­te­gen per sor­tir a les fotos i fer números per jus­ti­fi­car la seva gestió amb els resul­tats dels espor­tis­tes i els tècnics. Els espor­tis­tes no van als Jocs a pas­se­jar-se. Ho volen fer bé. És un gran apa­ra­dor. El millor pos­si­ble. Tenen sen­tit del ridícul. No tot­hom està entre els deu mil que poden anar a uns Jocs. Alguns saben que com­pe­tei­xen con­tra ells matei­xos, d'altres estan a les mans i el cri­teri de jut­ges que es mouen de pun­te­tes entre les pun­tu­a­ci­ons que donen i sense dei­xar-se influ­en­ciar pels noms que com­pe­tei­xen ni per diplomàcies espor­ti­ves mal ente­ses. O sí? Hi ha qui s'enfronta a un cronòmetre cruel, dèspota i ben poc com­pla­ent que mal­grat la feina feta no dis­tin­geix ningú. És impla­ca­ble. Amb tot­hom. A les pis­tes d'atle­tisme, a les pis­ci­nes o al velòdrom dis­cri­mina i fa lluir el més ràpid i deixa en evidència el menys ràpid, encara que sigui per una mil·lèsima. En algu­nes oca­si­ons, els resul­tats d'alguns espor­tis­tes no són con­seqüència d'una pla­ni­fi­cació de les fede­ra­ci­ons ni dels fede­ra­tius, sinó que apa­rei­xen pel talent natu­ral d'unes per­so­nes que han triat un esport, o l'esport els ha triat, i que tre­ba­llen als seus clubs, amb els seus tècnics, psicòlegs, met­ges, die­tis­tes, pre­pa­ra­dors físics... més hores que ningú. No els rega­len res. Inci­dei­xen en detalls que fan que l'esport indi­vi­dual o col·lec­tiu, mal­grat els resul­tats i les meda­lles, avan­cin. Cal com­pli­ci­tat a totes hores.

Els per­de­dors s'obli­den aviat. Només es reco­nei­xen els gua­nya­dors. S'actua amb injustícia. L'esport es mani­festa sem­pre així. Ho sabem i ho saben els espor­tis­tes, però la feina, per exem­ple, de les water­po­lis­tes o de les juga­do­res d'hand­bol no rep ara cap reco­nei­xe­ment pel fet de que­dar fora del podi olímpic i fa qua­tre dies esta­ven en boca de tot­hom. Les meda­lles ves­tei­xen molt.

Els Jocs gene­ren moments per a les rei­vin­di­ca­ci­ons espor­ti­ves, per­so­nals, polítiques o soci­als. Mal­grat el que es diu, els Jocs Olímpics no can­vien del tot ni una ciu­tat ni una política espor­tiva, mal­grat les pro­me­ses i els pro­jec­tes de futur que sovint que­den a les maque­tes i els infor­mes. Es fan valo­ra­ci­ons ràpides per deter­mi­nar una rea­li­tat espor­tiva segons les meda­lles que s'han acon­se­guit i que tenen retri­bució econòmica i els diplo­mes olímpics, sense retri­bució, però que van bé si cal qua­drar els números i fer veure que els pri­mers llocs han estat a tocar.

Els Jocs de Rio dei­xen noms i moments per recor­dar. Phelps, Ledecky, Biles, Bel­monte, Bolt, Mo Farah... i fins a deu mil espor­tis­tes més.