Si t'agrada l'esport pots fer un seguiment de diverses modalitats durant setze dies que ben aviat tornaran al seu cau per aparèixer d'aquí a quatre anys i amb sort classificar algun esportista per competir en el propers Jocs Olímpics. No hi ha cultura esportiva. Segur que tindran totes les exigències del món, fet que no s'entén sabent que treballen amb ben pocs recursos i gairebé en l'anonimat. Ni tampoc no s'entén la malaltissa competició de fer llistes de les medalles guanyades, especialment per part de directius que es neguitegen per sortir a les fotos i fer números per justificar la seva gestió amb els resultats dels esportistes i els tècnics. Els esportistes no van als Jocs a passejar-se. Ho volen fer bé. És un gran aparador. El millor possible. Tenen sentit del ridícul. No tothom està entre els deu mil que poden anar a uns Jocs. Alguns saben que competeixen contra ells mateixos, d'altres estan a les mans i el criteri de jutges que es mouen de puntetes entre les puntuacions que donen i sense deixar-se influenciar pels noms que competeixen ni per diplomàcies esportives mal enteses. O sí? Hi ha qui s'enfronta a un cronòmetre cruel, dèspota i ben poc complaent que malgrat la feina feta no distingeix ningú. És implacable. Amb tothom. A les pistes d'atletisme, a les piscines o al velòdrom discrimina i fa lluir el més ràpid i deixa en evidència el menys ràpid, encara que sigui per una mil·lèsima. En algunes ocasions, els resultats d'alguns esportistes no són conseqüència d'una planificació de les federacions ni dels federatius, sinó que apareixen pel talent natural d'unes persones que han triat un esport, o l'esport els ha triat, i que treballen als seus clubs, amb els seus tècnics, psicòlegs, metges, dietistes, preparadors físics... més hores que ningú. No els regalen res. Incideixen en detalls que fan que l'esport individual o col·lectiu, malgrat els resultats i les medalles, avancin. Cal complicitat a totes hores.

Els perdedors s'obliden aviat. Només es reconeixen els guanyadors. S'actua amb injustícia. L'esport es manifesta sempre així. Ho sabem i ho saben els esportistes, però la feina, per exemple, de les waterpolistes o de les jugadores d'handbol no rep ara cap reconeixement pel fet de quedar fora del podi olímpic i fa quatre dies estaven en boca de tothom. Les medalles vesteixen molt.

Els Jocs generen moments per a les reivindicacions esportives, personals, polítiques o socials. Malgrat el que es diu, els Jocs Olímpics no canvien del tot ni una ciutat ni una política esportiva, malgrat les promeses i els projectes de futur que sovint queden a les maquetes i els informes. Es fan valoracions ràpides per determinar una realitat esportiva segons les medalles que s'han aconseguit i que tenen retribució econòmica i els diplomes olímpics, sense retribució, però que van bé si cal quadrar els números i fer veure que els primers llocs han estat a tocar.

Els Jocs de Rio deixen noms i moments per recordar. Phelps, Ledecky, Biles, Belmonte, Bolt, Mo Farah... i fins a deu mil esportistes més.