El palau, el neguit de Sasa Volkov

Stan Kas­ten té 64 anys, ha gover­nat els Bra­ves i els Nati­o­nals de beis­bol, els Thras­hers d'hoquei i ara pre­si­deix els Dod­gers, també de beis­bol. Fa cara d'home satis­fet i encara avui és l'únic direc­tiu que l'NBA ha dis­tin­git com el millor de l'any dues vega­des de manera con­se­cu­tiva. Va ser el 1986 i el 1987, quan era pre­si­dent i mànager gene­ral d'Atlanta. En el draft d'aquells anys, Kas­ten, un paio d'horit­zons dila­tats, va esco­llir Gus Bine­lli, Song Tao, The­o­fa­nis Chris­to­dou­lou, Ricardo Moran­dotti, José Anto­nio Mon­tero, Franjo Ara­po­vic i Valeri Tik­ho­nenko. “Vam ser pio­ners”, recorda Mike Fra­te­llo, lla­vors tècnic de l'equip en la bio­gra­fia dels Hawks. “L'Stan tenia una gran habi­li­tat per pre­veure què pas­sa­ria i què neces­si­taríem en el futur. Sabia que hi havia talent en altres països i que calia estar-hi a sobre.” El 1985 Kas­ten, il·lumi­nat ales­ho­res i profètic avui, havia esco­llit Arvy­das Sabo­nis i el 1986 també havia tin­gut ulls per a Alek­sandr Volkov.

Fa tretze dies Sport Express, el diari espor­tiu més impor­tant de Rússia, va cele­brar 25 anys i en l'exem­plar del dia rega­lava una ree­dició del pri­mer número, publi­cat el 14 d'agost del 1991. Qua­tre cares en for­mat llençol amb arti­cles de fut­bol, escacs, fórmula 1 i un de bàsquet, sobre Volkov, aquell 2m09 ele­gant i que, un altre avançat al seu temps, podia jugar al perímetre. El Sasa, hi lle­gim, va arri­bar a Atlanta amb alguna noció d'anglès i acom­pa­nyat de la seva esposa Alla, que no en sabia ni un mot. Dos anys després, l'Alla ja en sap més perquè es passa el dia mirant pel·lícules en anglès a casa, “un palau per a la gent de l'est” que és sem­pre ple de “parents, amics, amics d'amics i amics d'amics d'amics”. Volkov, que cobra uns 600.000 dòlars per tem­po­rada alguns dels quals van als comp­tes del govern soviètic, con­du­eix un bon cotxe i, recorda, quan por­tava qua­tre mesos a Atlanta encara es lle­vava intran­quil dient-se si tot allò no era un somni. I tot i que la seva és una feli­ci­tat cer­ta­ment indes­crip­ti­ble, el volk (‘llop', en rus) ha pas­sat un últim any molt neguitós. Sense jugar, recu­pe­rant-se d'una ope­ració en cada canell que li ha dei­xat dues cica­trius en forma de V. La cosa va bé però el Sasa pateix. I si no tor­nava a ser el mateix i havia d'aban­do­nar “el millor dels dos mons”? Soviètic, fill del des­as­sos­sec per­ma­nent i inva­ri­a­ble, tem “no recu­pe­rar-se del tot i trair els com­panys d'equip, els seus amics Mo Malone, Spud Webb i Doc Rivers i els que l'havien por­tat a Atlanta.”

El 1987, els Hawks de Kas­ten i Fra­te­llo van con­vi­dar juga­dors de l'URSS a un cam­pus d'estiu i el 1988, just abans dels Jocs de Seül, el pro­pi­e­tari Ted Tur­ner, que tenia bon fil amb Mos­cou perquè el 1985 havia impul­sat la cele­bració dels Jocs de la bona volun­tat, va enviar l'equip a Mos­cou a jugar tres par­tits con­tra la selecció soviètica. Domi­ni­que Wilkins i com­pa­nyia en van gua­nyar dos i van per­dre el ter­cer. Dies després, a Seül, la URSS es va pen­jar l'or der­ro­tant els EUA en la semi­fi­nal i un any més tard, quan l'acer del teló mace­rava, Fra­te­llo tenia Volkov als Hawks. “És un heroi naci­o­nal que està molta estona asse­gut a la ban­queta [13,1 minuts en l'any de rookie], inten­tant apren­dre una nova llen­gua i una nova cul­tura. Si fos ell, no crec que ho hagués sabut fer ni la mei­tat de bé”, expli­cava el tècnic al Times de Los Ange­les, el febrer del 1990.

L'heroi del sis­tema es va recu­pe­rar feliçment de la lesió i, la memòria és en aquest cas ben fresca, 21 anys després sent pre­si­dent de la fede­ració ucraïnesa de bàsquet nome­nava Fra­te­llo selec­ci­o­na­dor d'Ucraïna.