La cobertura
La veterana Paloma del Río, premiada durant els Jocs per haver estat treballant com a periodista des d'Atlanta 1996, va dir que havien estat els pitjors Jocs que havia cobert. I doncs? Abans, el Zika i la seguretat. De la primera amenaça, ni un sol cas i una víctima: la portera dels EUA que en el primer partit de futbol a Mineirão va haver de suportar l'escarni del públic cada cop que sacava. A l'estrella nord-americana l'han suspès sis mesos fora de la selecció per haver titllat de “covardes” les jugadores de Suècia en els quarts de final (1-1 i 3-4 als penals). La llibertat d'expressió dels Estats Units i no pas de Corea del Nord o Veneçuela, el país del qual només tornarem a tenir notícies si hi ha terceres eleccions a Espanya. De la segona amenaça, la seguretat, res, Ryan Lochte i companys de farra a banda.
I passats els Jocs, les comunicacions. El temps que trigaven a desplaçar-se. O és la comparació amb la derrotada Madrid com a candidata? Ells que ja les tenen totes a ple rendiment, les comunicacions. Que vinguin a agafar un tren de rodalies. La manca de públic? Quants eren ahir a Cornellà? Per no esperar les dades de l'handbol, el bàsquet...
Per mi, el pitjor dels Jocs ha estat la cobertura televisiva, quan n'hi ha hagut. Si no portàtil i so ambient que segons com... El ministre d'Educació, Cultura i Esports en directe al plató de TVE, lloant la samarreta (?) d'Espanya. Per no barrejar política i esport. El mateix lloc on Mireia Belmonte explicava com duia pintades les ungles de tal manera que cada dos dits es podia veure una anella olímpica. Sí, la nedadora que al seu dia es va queixar de la cobertura mediàtica que es donava al pentinat de Sergio Ramos. La que vam poder veure al balcó de l'ajuntament de Badalona amb l'exalcalde a la seva dreta, que durant el seu mandat no va poder fer una piscina de 50 metres. Deuria ser que dedicava massa temps i recursos a netejar la ciutat. Ja m'entenen, que deia ell.