L'espiral de la immediatesa
és un espai que s'ha de preservar del curtterminis-me que destil·la l'elit
Un dels clàssics dels començaments de la temporada futbolística és que tothom s'apunta a l'exercici de magnificar. Si els primers resultats dels projectes que els clubs han engegat fa literalment quatre dies són bons, tot és fantàstic; si tenen una ensopegada, tot sembla que va pel pedregar; si els equips no són capaços de mantenir un rendiment més o menys constant, sense alts i baixos, ja hi ha qui arrufa el nas. Analistes, comentaristes, aficionats, dirigents, i fins i tot alguns tècnics (com demostrem les declaracions de Paco Jémez després de la derrota del Granada contra Las Palmas), tots vivim immersos en l'espiral de la immediatesa, del judici prematur, de l'absència de matisos. Hi ha qui, fins i tot, insinua que un equip que es troba a cinc punts del lideratge en les seves respectives lligues després de disputar les tres primeres jornades està gairebé descartat per la lluita pel títol.
El negoci que envolta el joc ha provocat una certa justificació/comprensió a aquesta poca tolerància a la sedimentació, un element imprescindible que a la llarga permet donar fruit a detalls i intangibles que són clau per obtenir la rendibilitat desitjada o sigui, la monetització. Estem tips de veure exemples de clubs que fa anys que no aixequen el cap per culpa de decisions precipitades preses en calent, perquè no deixen enfortir els fonaments, per culpa de viure en un estat d'excepcionalitat permanent. Seria important que qui es posés al capdavant d'aquests projectes en l'aspecte financer, tingués clar que l'actiu més valuós que pot tenir és el cos tècnic que ha decidit contractar i establir una relació de llarga durada amb ells, lluny dels sotracs que, indefectiblement, sorgiran al llarg del camí. No dic que no sigui difícil, ja que si juguen els quartos, però segur que en sortirien beneficiats en tots els aspectes.
Un efecte secundari d'aquest ambient de curtterminisme i interinitat permanent respecte als projectes i les persones és que, en més ocasions de les que serien desitjables, hi ha un gota a gota, un regalim, que filtra cap a qui conforma el que Cruyff definia com l'“entorn” del futbol formatiu. Aquest, però, és un espai que s'hauria d'intentar de totes les maneres possibles preservar d'aquesta dinàmica. Perquè el que es necessita és tenir la paciència necessària per treballar amb constància, més enllà del resultats. Només així podrem ser respectuosos amb els processos d'aprenentatge dels joves jugadors, tant en l'aspecte individual (en què cadascú té un tempo propi), com en el col·lectiu. Només així els podrem fer veure que el mètode, el procés, el com, té un valor fonamental i que els progressos que aconseguim (ja sigui l'adquisició de nous recursos i habilitats individuals o que l'equip guanyi en competitivitat, entesa com a sinònim de tenir possibilitats de guanyar sent fidels a un model de joc), són la conseqüència d'una feina constant.