Els Erics Zárate de la vida

Si a les meves mans hi hagués la pos­si­bi­li­tat d'intro­duir uns petits can­vis radi­cals en el currículum esco­lar, serien aquests: obli­ga­to­ri­e­tat de les assig­na­tu­res de nutrició i finan­ces, des de ben petits i sense aban­do­nar-les mai, i una dar­rera que aglu­tinés matèria rela­ci­o­nada amb els mass media, la publi­ci­tat i les xar­xes soci­als.

La gent no seria ni millor que ara ni més intel·ligent, però no es podria excu­sar dient que no sap com es mane­guen els diners, què vol dir que el nos­tre cos neces­sita nutri­ents i les con­seqüències lesi­ves que tenen el sucre, la sal i els grei­xos, ni les pos­si­bi­li­tats i con­seqüències que es deri­ven del món digi­tal. Cal edu­car. Aquest món té massa interes­sos en el fet que no es dei­xin de come­tre errors, perquè hi ha mili­ons de per­so­nes vivint de nego­cis que tenen com a raó de ser els errors dels altres, cosa que fa que hi hagi molts nego­cis sus­ten­tats en la ignorància i en les enso­pe­ga­des dels mor­tals.

Ha que­dat palès que un mòbil a les mans d'una cri­a­tura, sense que hi hagi una for­mació prèvia, con­sis­tent i per­ma­nent, pot ser un pro­blema majúscul. Si no hi ha for­mació, els errors cau­ran pel seu propi pes, i els errors poden tenir pro­ble­mes i con­seqüències.

La set­mana pas­sada, el Lleida Espor­tiu es va tro­bar amb un pro­blema majúscul i el va resol­dre com l'hauríem afron­tat la majo­ria. El club es va tro­bar que un dels seus fit­xat­ges, Eric Zárate, tenia un per­fil de Twit­ter far­cit d'insults i pas­sa­des de fre­nada en tots els ter­renys. Sense entrar en el detall, sem­bla que aques­tes des­bar­ra­des les havia fet quan era menor d'edat, pot­ser quan Twit­ter i altres eines soci­als es posa­ven en marxa i ningú rebia, com ara, cap for­mació. Els pri­mers pas­sos de tenir un mòbil i acce­dir a les opci­ons que ofe­reix hau­rien de ser equi­va­lents als que se seguei­xen abans de rebre el car­net de con­duir.

No tinc cap mena de dubte que avui Eric Zárate és més expert en xar­xes soci­als que quan s'hi va endin­sar, i que l'ensurt que ha rebut el farà madu­rar molt, però el que cal subrat­llar, i això ha de ser un exer­cici de gent adulta, és si els errors come­sos per un noi de quinze anys els ha de pagar amb l'expulsió de la seva feina un cop ha fet els vint. Insis­teixo, crec que el Lleida Espor­tiu va actuar en con­seqüència, pro­te­gint els seus interes­sos. Jo hau­ria fet el mateix.

Twit­ter i les xar­xes soci­als en gene­ral ens aca­ba­ran enter­rant a tots, perquè no hem estat for­mats per usar-les, encara que ja fa uns quants anys que som en aquest món. Són eines geni­als, però no hem estat capaços de dis­cer­nir la diferència què té un exa­brupte entre amics amb una cer­vesa a la mà a la ter­rassa d'un bar, que quan es deixa caure a Twit­ter perquè estàs escal­fat.

Hem de ser res­pon­sa­bles i saber on són els límits, i espe­ci­al­ment detec­tar la línia en què es pot per­dre l'edu­cació i les for­mes, però també cal tenir aquell punt de sen­tit comú i de fer una mirada ampla i com­pren­si­ble cap a alguns indi­vi­dus que, més que càstig, neces­si­ten ajut i molta mà esquerra.

Hi ha molts Erics Zárate pel món, als quals un dia en el futur allò que van dei­xar caure a Twit­ter o Face­book quan eren joves, fins i tot menors d'edat, els pot enter­rar. I és impor­tant tenir en compte que aquests Erics Zárate de la vida, tant embo­gei­xen cri­ti­cant cap a una banda com cap a una altra.