També el coneixem com a obsessió compulsiva de mitjans i polítics espanyols de comptar medalles i posar-se-les com a mèrit propi.

No cal viatjar al futur per saber que uns Jocs d’Hivern seran l’enèsima operació per evangelitzar-nos amb la “rojigualda”.

Què inflamaria més (per bé o per mal) als banderers espanyols avui a Tòquio? Que sonés per error l’himne de Pemán o Els Segadors?

El “càstig” a Ilaix Moriba el puc entendre però que Umititi i Pjanic encara portin la samarreta del Barça deu ser un premi al bon comportament.

S’ha acabat demostrant que fer esport o veure’l, amb l’edat que sigui, no és un perill. La gresca nocturna sense control ens ha portat on som.

Pujol va proposar el 92 que els atletes catalans portessin una petita senyera a l’uniforme, una idea que ara encara semblaria revolucionària.

Als catalans ens emociona sentir-lo inesperadament en les grans metròpolis mundials. M’ha passat a Barcelona.

Si fos epidemiòleg i japonès ja fa setmanes que estaria nedant cap a Austràlia. És l’única medalla que em voldria assegurar.

Hi ha gravacions meves opinant sobre l’actitud de joves i no tan joves que ens ha portat a aquesta situació. Millor que no surtin a la llum.