No hi ha hagut manera. En els més de vuit-cents dies que han separat el darrer partit de Catalunya amb el que es disputarà avui contra Veneçuela, la selecció no ha pogut aconseguir l’oficialitat. El futbol ha deixat en mans del país aquesta feina, però mentre la independència estigui congelada, els anhels que la quadribarrada pugui aspirar a classificar-se per a mundials i Eurocopes queden en l’escenari de la imaginació i l’esperança remota. Espanya ha fet més gran la ferida amb una repressió sense precedents. Que la federació espanyola hagi permès disputar el partit de la selecció en una data FIFA ha acabat sent una trampa mortal. Catalunya va sense les seves millors gales perquè deu futbolistes juguen amb Espanya (entre l’absoluta i la sub-21), un se’n va amb el Senegal (Keita Baldé) i tres clubs han vetat obertament la possibilitat de cedir els seus futbolistes. Però aquest és un país que s’aixeca de les derrotes. Que ho torna a intentar. I aquesta vegada, en el territori més important de les coses menys importants, no serà una excepció.

Els segadors retronaran. Les senyeres i les estelades voleiaran. I a la gespa hi haurà onze futbolistes, nascuts i formats a la terra, que representaran el país. Amb això n’hi ha prou perquè Montilivi hagi esgotat les 14.286 entrades disponibles per a un partit a última hora del vespre. La convocatòria de Gerard López ha estat feta a pedaços però des de la gran estrella, Gerard Piqué, fins al darrer convocat, Pere Milla, tots són jugadors recognoscibles i reeixits en el futbol de primer nivell. Tots, a més, hi han deixat la pell, per jugar amb la selecció; fins i tot, aquells vetats pels seus clubs ho van intentar fins al final. El partit, doncs, també servirà per honorar uns futbolistes que en el món dels grans contractes i els milers d’euros deixen un racó per a la identificació amb la bandera.