En una selecció amb absències importants, Gerard Piqué no va trigar a convertir-se, un cop es va conèixer la convocatòria, en el principal reclam del partit d’ahir. No només pel fet de ser el central titular del Barça, i per estar en un gran moment de forma, sinó per la seva posició sense complexos al voltant de la realitat política del país. Sempre s’ha mostrat favorable al referèndum i se l’ha vist en algunes manifestacions de l’11 de setembre i, les últimes setmanes, ha expressat el seu suport als presos polítics catalans, amb una picabaralla a les xarxes socials amb Enric Millo inclòs. Però és que, a més, ahir va ser protagonista a la gespa, amb una falta xutada al travesser i amb algunes excursions a l’atac marca de la casa.

Com no podia ser d’una altra manera, Piqué va aparèixer en l’onze inicial de Gerard López, fent parella a l’eix de la defensa amb el seu excompany al Barça Marc Bartra. La verticalitat ofensiva de Veneçuela va fer patir la rereguarda catalana, sobretot en una primera meitat en què la selecció sud-americana va topar tres vegades amb els pals. Més còmode es va sentir Piqué quan Catalunya tenia la pilota, buscant sempre qualsevol oportunitat, qualsevol espai, per implicar-se en atac, tal i com sovint fa al Barça. Quan en el minut 36 la selecció quadribarrada va disposar d’una falta a la frontal, ningú comptava amb el barceloní com a executor. Montilivi es preparava per gaudir de l’esquerra d’or d’Àlex Granell, però Piqué va tenir molt clar de seguida que era el seu moment, que podia fer allò que al Barça, amb Messi i altres xutadors contrastats, li és vetat. Va executar la falta com un especialista i només el travesser va evitar el gol. El central del Barça encara va tenir temps, abans de ser substituït, de tornar a aproximar-se a l’àrea rival, amb la voluntat evident de deixar la seva empremta en el partit.

Piqué s’havia acostumat a sentir xiulets i insults quan anava convocat amb la selecció espanyola per part d’aquells que no el consideraven prou compromès, tot i que ell sempre ha assegurat que n’ha defensat la samarreta amb orgull. És per això, entre d’altres raons, que va renunciar a jugar més amb la roja, una decisió personal que li va permetre ser present ahir a Montilivi i escoltar un altre tipus de reacció de l’afició. Quan va ser substituït, els seguidors que van omplir Montilivi li van dedicar una forta ovació –que ell va retornar amb aplaudiments– per agrair-li la implicació amb una selecció de la qual, molt probablement, ell voldria formar part en partits oficials. Qui sap si encara hi serà a temps...