Deulofeu va tornar a Montilivi com si del fill pròdig es tractés. El davanter va ser durant uns quants anys la gran esperança blanca del futbol formatiu del Barça i, per tant, del país. Al costat de Messi, deien, s’havia de menjar el món, però la generació de grans expectatives també comporta un pes psicològic que no tots els futbolistes poden assumir, sobretot quan no ets ni major d’edat.

Després d’un llarg bany de realisme al Watford, un equip menor de la Premier, el gran Deulofeu ha tornat. Ja no és aquell noi per alguns massa cregut i per altres desmenjat. I no només per l’exhibició realitzada a Montilivi. Finalment ha trobat un club d’una de les grans lligues europees, l’Udinese, que li ha donat la continuïtat necessària per brillar no només pel seu talent descarat sinó en l’apartat golejador. Aquesta temporada s’ha superat (14 gols a la Serie A) i en el mercat d’hivern el club italià ja el va renovar fins al 2024. Ara sonen tambors de grans ofertes però qui el vulgui haurà de passar per caixa.

De la seva evolució en vam gaudir tots. Situat ja no com a extrem clàssic, com en els seus temps al Miniestadi, sinó com a fals 9, va confirmar, amb proves empíriques, la teoria que a l’àrea sovint és millor arribar-hi que no pas ser-hi. Amb el seu trio de gols, el davanter entra al llibre dels rècords de la selecció. En l’era moderna de l’equip nacional és l’únic que ho ha fet. Altres, com Òscar Garcia, Sergio García i Bojan Krkic, havien fet doblets en els partits que ha organitzat la federació d’aquell duel contra Bulgària el 1997.

Van ser tres gols, però amb una mica més de fortuna n’haurien pogut ser cinc. El seleccionador va voler fer realitat un somni propi de veure deu jugadors de l’estil Barça plegats. Deulofeu, en aquest context, s’ho va passar pipa. Amb Cucurella i Tello per les bandes i amb migcampistes que el buscaven com Aleñá, Riqui Puig i Romeu, va ser una festa major. Fins i tot Bartra li va fer una passada llarga que era un caramel per anar cap a porta.

Només Bartra, el capità, i ell mateix van repetir en l’onze de la segona part, un senyal dels galons que va guanyar a Montilivi. No va marcar de miracle el quart a boca de canó.

Un altre dels davanters de moda del futbol català, Jutglà, el va substituir. Va ser acomiadat com un heroi i va saludar la llotja confirmant l’idil·li d’una tarda de primavera, una relació que hauria de tenir continuïtat si la selecció torna a provar-se contra un equip si pot ser de primer nivell.

Gerard diu, i tothom sembla coincidir-hi, que amb tots els jugadors Catalunya seria un equip temible en el mundial. En una convocatòria per a Qatar, Deulofeu, que com molts altres ha arribat a la seva maduresa amb 28 anys, hi seria. Al costat de Dani Olmo i Gerard Moreno podria formar un trio diabòlic, sense oblidar els mateixos Tello i Cucurella.