La lluita pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes
Una nació, una selecció
Una vintena de federacions esportives catalanes tenen algun tipus de reconeixement internacional que els permet competir amb seleccions nacionals
La llarga lluita reivindicativa per les seleccions nacionals passa per un mal moment afectada per la situació de crisi, però al setembre s'esperen bones notícies
Els catalans disputem des de fa moltes dècades una competició interminable. La de fer realitat l'aspiració com a país d'estar representats en l'escena internacional esportiva amb els colors de la senyera amb les nostres seleccions nacionals. És el partit interminable que disputa Catalunya contra Espanya, manllevant l'expressió utilitzada per Lluís Simon, director adjunt d'aquest diari, per titular el seu llibre, en què recull els esforços de les diverses federacions esportives catalanes que han volgut competir internacionalment amb la samarreta de la selecció catalana per representar el seu país. I també contra el joc brut desenvolupat amb tots els mitjans a l'abast pels estaments polítics, estatals, mediàtics i federatius espanyols per evitar-ho. Una oposició a les seleccions catalanes que veta allò que és de lògica i que exemplifica un eslògan reivindicatiu: “Una nació ha de tenir la seva selecció.”
Estem, doncs, davant un problema polític, no esportiu o de legalitat. Espanya s'oposa a les seleccions catalanes i a competir amb elles, perquè seria admetre la realitat nacional dels catalans. En paraules de Miró i Ardèvol quan va ser president del Comitè Olímpic Català –fundat el 1914–: “El nostre és un objectiu –les seleccions catalanes– que no requereix la modificació ni d'una sola coma en el marc constitucional vigent.” Malgrat tot, Espanya ha intentat desenvolupar un marc jurídic que posi pals a les rodes als esportistes per competir amb les seleccions catalanes, però com diu Simon en el seu llibre: “Ni tan sols la ley del deporte és un obstacle ja perquè les federacions catalanes s'inscriguin a les federacions internacionals. Però, malgrat això, Espanya no permetrà de cap de les maneres que els catalans ho aconseguim i per això lluita contra les federacions ja reconegudes, les que aspiren a ser-ho i vigila les altres.”
Això no vol dir que en clau nacional l'objectiu de les seleccions catalanes no hagi tingut també detractors. Ho exemplifica la frase pronunciada per l'exsecretari general de l'Esport, Josep Lluís Vilaseca: “Una de les coses que més em va entristir és quan un president d'una federació [catalana] em va dir que s'estimava més dependre de Madrid que no pas de Catalunya.”
Més de cent anys de lluita
La lluita per les seleccions catalanes és llarga, de més d'un segle. És obvi que la República del 1931 va ser una època daurada per les seleccions nacionals, però fins i tot durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco es van disputar partits, degudament “camuflats”. Però és el Catalunya-Rússia (en realitat URSS) de futbol del 1976 que dóna el tret de sortida per a la recuperació de la selecció catalana –els himnes d'ambdues seleccions estaven prohibits pel franquisme però el de l'URSS va poder sonar i Els segadors, no–, tot i que seria en els noranta que esclataria el moviment pro seleccions.
Un llarg camí que desemboca en l'etapa actual, en què Catalunya ha aconseguit tenir vint federacions reconegudes internacionalment –vegeu el gràfic– amb les seves respectives seleccions nacionals que competeixen en diverses modalitats. En molts casos, el fet de ser esports amb curta trajectòria en l'organització internacional ha permès que Catalunya estigui en el moviment fundacional de les respectives federacions internacionals i en sigui membre de ple dret.
Tampoc en aquestes vint federacions han faltat, però, els seriosos entrebancs de l'oposició espanyola. L'incident del futbol sala en el mundial de Rússia, el litigi en el cas de les bitlles i el punyent cas de l'hoquei patins, expulsat de la FIRS després de guanyar un mundial i ara reconegut per la con federació sud-americana, on ha guanyat la copa Amèrica, en són clars exponents. Afers que han suposat pugnes importants en la lluita per les seleccions nacionals, però que també han tingut efectes secundaris, ja que l'enrenou generat ha portat algunes federacions internacionals a adaptar els estatuts a la Carta Olímpica, que només permet un membre per cada Estat. Tot d'entrebancs que mostra a la perfecció el poc difós documental Fora de joc, de Jordi Finestres, autor també dels llibres Seleccions esportives, un dret de Catalunya, i Anem fent camí, editat pel Consell Català de l'Esport.
Però resulta obvi que s'ha recorregut un camí important amb l'impuls del govern en l'etapa del tripartit, amb la secretaria general de l'Esport dirigida per ERC, que culmina la feina encetada en la primera etapa de CiU a l'executiu, juntament amb la UFEC. I en especial, per la tasca realitzada per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que presideix Xavier Vinyals.
El moment actual és d'una certa davallada, que Vinyals atribueix als efectes de la situació econòmica general. “L'esport no se salva de la crisi econòmica i això afecta les seleccions”, assegura Vinyals, que defineix el moment actual “d'una certa apatia” del moviment pro seleccions catalanes. Vinyals justifica la rebaixa de recursos perquè “cal entendre que el país té ara unes altres prioritats”, tot i que també reivindica que el govern mantingui algunes ajudes a les seleccions: “No s'entendria que el pressupost de la Generalitat no inclogui cap partida, per baixa que sigui, per aquest objectiu.” Unes ajudes públiques a les seleccions catalanes que reben crítiques de sectors espanyolistes però que són mil vegades inferiors a la quantitat de diner públic que l'Estat destina a les seleccions espanyoles.
Una crisi que no impedeix a la plataforma continuar treballant, tot aprenent d'errors del passat, amb la màxima discreció per no afavorir reaccions contràries. Treball que, segons fonts ben informades, donarà fruits importants en el camí del reconeixement de les seleccions catalanes el mes de setembre.
Publicat a
Notícies
Divendres,22 novembre 2024