L'espor­tista d'elit més polític es declara inde­pen­den­tista
i d'esquer­res

Ole­guer Pre­sas és segu­ra­ment l'espor­tista d'elit català que té un per­fil més polític. Ole­guer no entén el com­promís naci­o­nal des­lli­gat de la recerca de la justícia social, per la qual cosa defensa un pro­fund canvi de sis­tema polític, social i econòmic. Per això, més enllà de la clara vin­cu­lació amb els objec­tius de país –decla­ra­da­ment inde­pen­den­tista i defen­sor del con­cepte de Països Cata­lans–, és un espor­tista pro­fun­da­ment vin­cu­lat als movi­ments soci­als, tant des del punt de vista local com naci­o­nal, i també amb una clara vocació inter­na­ci­o­na­lista, ja que s'ha mos­trat soli­dari amb llui­tes d'arreu com ara les d'Euskal Her­ria, el nord d'Irlanda, Pales­tina i Chi­a­pas.

Sem­pre ha man­tin­gut el con­tacte amb els col·lec­tius de la seva ciu­tat, Saba­dell, fins i tot quan ja era una figura inter­na­ci­o­nal com a juga­dor del Barça. Això li ha com­por­tat una relació poc amis­tosa amb els res­pon­sa­bles muni­ci­pals, que els grups amb què es rela­ci­ona Ole­guer acu­sen d'auto­ri­ta­ris i en cri­ti­quen les seves polítiques urbanísti­ques i econòmiques. La tensió va arri­bar fins a tal punt que en les pro­tes­tes pel tan­ca­ment d'un local social, el Bemba, Ole­guer es va veure impli­cat en una demanda judi­cial de presó per uns supo­sats enfron­ta­ments amb la poli­cia local.

Ja en l'àmbit naci­o­nal, el seu suport a la CUP l'ha por­tat a pre­sen­tar-se a les dar­re­res elec­ci­ons en un lloc simbòlic a la llista de Bar­ce­lona.

El millor exem­ple del fons polític del per­so­natge es pot tro­bar en el seu lli­bre Camí d'Ítaca –ara que s'ha fet tan popu­lar l'expressió, ell ja n'era pre­cur­sor–, escrit jun­ta­ment amb Roc Casa­gran. El relat de les cele­bra­ci­ons pel títol de lliga que va gua­nyar amb el Barça la tem­po­rada 2004/05 es trans­forma en un ide­ari polític con­tun­dent. Allà on altres veien la Dia­go­nal plena d'afi­ci­o­nats, Ole­guer hi veu una avin­guda presa per cata­lans i cata­la­nes on dècades enrere “van entrar els exèrcits fran­quis­tes que van ocu­par el país amb la dic­ta­dura fei­xista”. Allà on la majo­ria veu rètols comer­ci­als al pas de la vic­to­ri­osa rua blau­grana ell hi veu “con­su­misme”, i en pas­sar per davant les immo­biliàries no deixa de pen­sar en l'espe­cu­lació urbanística i els amics que no poden acon­se­guir un habi­tatge digne. Amic dels seus amics, ha pro­cu­rat man­te­nir-los també en arri­bar al cim de la seva car­rera. Com recorda el pati­ment de la gent de Sara­jevo o el Sudan men­tre fa un al·legat antiim­pe­ri­a­lista entorn de la guerra a l'Iraq.

Ole­guer Pre­sas ha gua­nyat molts par­tits, però és d'aquells que sap que la victòria final, la més impor­tant, encara ha d'arri­bar i cal con­ti­nuar llui­tant-hi.