Sofia Maccari
I Londres, per fi, va conèixer l'estelada
sana enveja La jugadora argentina va celebrar la plata olímpica a Londres com molts catalans haurien volgut i no van gosar fer: amb una estelada hoquei Set anys a Terrassa fan que se senti “de cor mig argentí i mig català”
Es va fer gran a Terrassa i hi va descobrir una llengua i una manera de viure que reivindica sempre que pot
10 d'agost, Riverbank Arena de Londres. Holanda acaba de guanyar la final olímpica d'hoquei femení contra l'Argentina (2-0) i una de les subcampiones se separa del grup per un instant i s'acosta a la grada i demana una bandera a un espectador a qui no coneix de res. Fins aquí, una escena típica en grans cites esportives. Però l'únic blau que té la bandera és el d'un triangle i l'únic blanc, el d'una estrella. Qui es lliga l'estelada a la cintura i s'hi fotografia més tard amb la medalla de plata al coll és Sofia Maccari, una argentina “per sempre més amb el cor mig argentí i mig català”, que no només va aprofitar els set anys que va jugar en l'Atlètic Terrassa per apujar el seu nivell esportiu fins a convertir-se en titular indiscutible de la selecció argentina. També s'hi va fer adulta, amb tot el que això comporta, va descobrir el fet diferencial fins a compartir-lo i rebutjar el maltracte a què està sotmès.
Amb ella ningú no hi comptava. Va ser una argentina qui va esquivar les ridícules corredisses dels emissaris del CSD per plantificar banderes espanyoles al davant de cada esportista sospitós de desafecte que guanyava una medalla.
Maccari parla català amb fluïdesa i l'escriu amb correcció. El seu gest, que pocs espectadors van saber interpretar in situ, va anar adquirint una dimensió creixent i, quan va passar uns quants dies de vacances a Terrassa a final d'agost, va haver de respondre a un munt d'entrevistes. “Volia fer-me unes fotos amb l'estelada per enviar-les a les meves amigues de l'Atlètic”, responia. Va tornar a l'Argentina i allà és on es va adonar del que havia fet, tot i que no hi dóna més importància: “Per mi és una mica més fàcil perquè no visc a Catalunya. Però sé que hi ha molts esportistes catalans que ho haurien volgut fer perquè, lamentablement, no poden competir amb Catalunya”, reflexionava en una entrevista a aquest diari.
El valor dels gestos
La final olímpica va ser un mes i un dia abans de la gran manifestació de l'11 de setembre. El seu gest a Londres va ser conegut ràpidament en el seu entorn i la massiva concentració de l'Onze de Setembre l'ha ajudat a ser entesa quan reclama que Catalunya decideixi el seu futur lliurement. I que aquest pugui ser un tema de conversa: “Puc parlar de Catalunya, de catalans, d'independència... una cosa impensable fa pocs anys. Surt a les notícies, als mitjans. S'ha evolucionat molt.”
Quan deixi l'hoquei, vol ser periodista. Potser va ser la curiositat intrínseca a aquesta professió, o la constatació que era cert el que li havia explicat el seu germà sobre la realitat catalana, o una mica de tot, el que la va portar a aprofundir en els orígens de la terra que l'acollia: “Sempre m'ha agradat molt la història, he preguntat molt sobre Catalunya i tot això m'ha fet una mica més catalana. Però també m'agrada la personalitat dels catalans, el respecte que demanen pels seus ideals, la seva força, la sinceritat i sobretot la seva fidelitat com a persones.” Però també hi va fer l'ambient: “Vaig anar a parar a Terrassa i l'entorn molt català en què em movia em va ajudar a aprendre i a adaptar-me molt millor.” Segur que tornarà.
L'esport la porta i se l'endú
Si Sofia Maccari no fos tan bona jugadora, probablement encara jugaria a Catalunya. Hi va venir per l'esport, aprofitant que un germà seu s'establia temporalment a Barcelona. En teoria havia de ser una etapa d'un any, però se n'hi va estar set. Tenia 18 anys i el seu germà ja la va avisar que allà on anava no era ben bé Espanya. Set anys a l'Atlètic de Terrassa li van servir per arrelar, per compartir la vida en tota la seva extensió i per ser una terrassenca més, tant a dins del club –responsable d'equips de base– com vestida de carrer. Però l'estiu del 2009 va anar de vacances a casa seva i ja no va tornar. La federació argentina la va incloure en el grup d'aspirants a formar la selecció del mundial del 2010, a Rosario. La condició era jugar en un club argentí. Per cert, l'Argentina va guanyar el títol i Maccari s'hi va quedar.
Publicat a
Notícies
Divendres,3 maig 2024