Teníem un somni i el vam tocar amb els dits, però en l'últim moment ens vam despertar. Amb el temps seguim pensant que teníem raó de fer aquell petit pas per a nosaltres, que hauria estat un gran pas per a Catalunya.

Si ho dius pel comportament actual del govern espanyol és evident que sí. És el “no” sense raó. El van aplicar llavors i ho estan fent ara.

Perquè el reglament i la llei ens ho permetia. No hi havia cap llei esportiva a l'Estat espanyol que ens impedís demanar l'ingrés a la federació internacional (FIRS). Després es va saber tot: les pressions que va fer el govern espanyol van impedir el reconeixement.

L'avantatge en aquest moment és la quantitat de gent que hi ha al darrere d'aquest procés que no és només cap a la consulta, sinó cap a la independència. Hi haurà un moment
en què algú, i segurament haurà de ser de l'àmbit internacional, haurà de demanar que s'apliqui el que la gent està demanant, simplement la democràcia.

Sembla lògic pensar que si Catalunya és independent, l'endemà totes les federacions seran reconegudes. Amb tot, nosaltres seguim treballant en l'àmbit internacional per buscar complicitats perquè en qualsevol moment i independentment de la situació política puguem ser reconeguts per la FIRS.

La proposta per entrar en la seva confederació va ser d'alguns països sud-americans. Volien que anéssim a competir allà per ajudar-los a créixer, esportivament parlant. L'Argentina sempre ha estat una gran potència, però els altres països han anat creixent gràcies a la nostra col·laboració. Ara bé, el nostre àmbit natural és a Europa. Allò ens ha servit per crear complicitats, però els que ens hem de guanyar són els de la FIRS.

Hi ha dos camins oberts. El de la societat civil que demana la independència i l'altre, el nostre, de seguir treballant per si hi ha l'oportunitat de ser reconeguts un altre cop.

Sí, és clar. Tenim tres objectius bàsics. El primer, estar preparats perquè l'endemà de la independència puguem obtenir el reconeixement. No voldríem perdre temps a no poder competir durant un hipotètic procés de negociació. El segon, buscar en el nostre entorn el màxim suport dels esportistes i clubs perquè donin suport a la independència; i el tercer, veure com podem pressionar altres estaments estatals perquè posin cada cop menys problemes per anar a buscar la consulta.

A Roma i Fresno ells tenien tot el dret a voler que no fóssim reconeguts, però la situació de força que van aplicar amb el CSD va ser desproporcionada. Ara mantenim àmbits de col·laboració estrictament relacionats amb situacions internes, però en l'àmbit internacional no ens hem trobat ni ens trobarem mai, òbviament.

És molt complicat que com a catalans tinguem el nostre propi candidat i que, a més, ens ajudi. Segons el reglament del CSD, cap federació autonòmica pot tenir el 50% o més de membres en la seva assemblea. Així, tot i que nosaltres tenim més del 50% de clubs i esportistes, mai podrem tenir aquest percentatge en la FEP. I encara que el president fos català, només cal recordar que el CSD va fer dimitir el president (Antoni Martra) abans de Fresno, quan van saber que nosaltres havíem demanat el reconeixement.

Els van canviar després de la segona votació a Roma i ara els han tornat canviar. Els hem d'estudiar per veure si hi ha portes obertes i després trobar les complicitats necessàries. Els estatuts sempre es poden modificar. És el mateix que passa en la política. La Constitució no permet fer un referèndum? Doncs canviem-la. És de sentit comú. Només fa falta la voluntat política per canviar-la. Cap llei no és la mare dels ous.

És el que hi ha. Aquí fas tota la feina, tens els centres de tecnificació amb el suport de la Secretaria, anem preparant els jugadors i a l'hora de competir se'n van a una altra banda. Ells inflen pit, sí, però això no només passa en el nostre esport. Rajoy va rebre l'altre dia els tres campions del món de motociclisme catalans. Ja em diràs qui ha fet la feina perquè aquests pilots puguin arribar a ser campions del món. Rere hi ha la federació catalana, el RACC, el Circuit de Catalunya, etc. Això passa a tot el món de l'esport. La base es treballés a Catalunya i els mèrits se'ls emporten a Madrid. És una situació incòmoda, sí.

Ells el que volen és competir en el seu esport al màxim nivell. A la llarga, però, s'aniran manifestant més. N'estic convençut. Aviat es començaran a manifestar més clarament per la situació que estem vivint al país.

En general els polítics de Madrid són massa venjatius. A la gent que diuen segons quines coses els castiguen. I llavors penses: i la democràcia on és? I la llibertat d'expressió? És la gran diferència entre l'Estat espanyol i nosaltres.

Jugar sense l'emoció de guanyar o perdre no és el mateix. El que motiva ï agrada és competir oficialment, i per això aquells partits s'han deixat de fer. Però preparem alguna cosa de cara al futur, això sí que ho puc dir.

A l'octubre del 2014 celebrarem el desè aniversari del títol mundial de Macau. Ho farem independentment de quina sigui la situació política. Intentarem reunir tots els jugadors de la final (Catalunya-Anglaterra) i després jugar també dos partits amb la selecció absoluta masculina i femenina. Serà una festa de celebració i depèn de com vagin les coses al país potser celebrarem més coses i tot.

És un exemple més de tot el que està passant a Catalunya aquests últims mesos, com ara les inspeccions de treball que tenien una intenció clarament política per perjudicar-nos. Veurem què decidim a través de la UFEC, però nosaltres ens negarem rotundament que nens i nenes de cinc o sis anys que només juguen campionats a Catalunya paguin un dret a la federació espanyola. No té cap sentit.

És una decisió de la seva associació, però em sembla que és necessari perquè ells hi sortirien guanyant. Les federacions encotillem massa.

Doncs estrenyent-nos el cinturó, com tothom. Abans ja ens vam reajustar i això ens ha permès no apujar el preu de les llicències perquè els clubs també estan patint molt. Hem aguantat bastant bé, però hem hagut d'anul·lar totes les gires per l'Amèrica del Sud. Els diners
els necessitem aquí per als esportistes i els clubs. En el moment que torni a revifar l'economia hi tornarem a anar.

Molts esports estan en crisi,
però revifaran. El patinatge de velocitat continua la cursa per ser olímpic. Si nosaltres estiguéssim en la FIRS com a federació reconeguda i treballant-hi activament tindríem més possibilitats, aquesta és la realitat.

Hi ha molta gent indocumentada que pensa que sempre que
hi ha Catalunya pel mig tot s'ensorra i tot és catastròfic. Però tenim l'exemple de l'últim mundial de natació a Barcelona. Com ha funcionat l'organització? De manera fantàstica. Aquesta és la realitat i en el món de l'esport se sap que aquí es fan les coses bé.

N'hi ha que em reconeixen que van votar en contra, però que
va ser un error. Si ara anéssim
a una altra votació seria molt
diferent perquè molts governs del món, en l'àmbit polític, veuen què és el que està passant
al nostre país i en aquell moment tot era més desconegut.

Va ser un granet de sorra en tot el procés que estem vivint ara cap a la independència i no ho dic només per la gent de fora,
sinó també pels catalans.