Cesc, Piqué, Sergio García, Bojan, Sergio Busquets, Jordi Alba... L'afició que ahir va aclamar aquests futbolistes mentre desfilaven per l'estadi olímpic amb la samarreta quadribarrada, en la presentació de gala abans del duel contra Cap Verd, va somiar segurament a veure'ls un dia en un altre partit, en un escenari diferent, en circumstàncies oficials. Si Catalunya fos un país normal tindria una selecció normal, que faria parlar –i molt– en qualsevol competició internacional. Aquest és l'anhel de les 20.700 ànimes que es van combregar ahir al vespre a Montjuïc. Un desig que milions de catalans i catalanes, que el 9 de novembre del 2014 respondran “sí i sí” a les urnes, comparteixen.

Amb gairebé tantes estelades com espectadors, de seguida va quedar clar que el partit d'ahir transcendeix l'esport i va més enllà. El format, però, no enganxa i la resposta de públic que hi va haver a l'estadi Lluís Companys va ser força fluixa, bastant per sota de la d'altres anys. Tot i el moment únic que viu Catalunya com a nació, el nom del rival i la data no van acabar d'engrescar l'afició i l'ambient al camp va ser més fred que en altres ocasions. Això, però, no significa que no hi hagués gresca. Les quatre barres i l'estel van ser les protagonistes en un esdeveniment ben cuidat, que va prendre el relleu de tot el que s'ha viscut als carrers dels pobles i les ciutats de Catalunya els últims mesos.

El clam per la independència es va sentir fort i va ser molt recurrent. D'entrada, els jugadors van anar saltant d'un en un a la gespa acompanyats d'un espectacle de llums i coets. Va ser la millor manera de fer entrar en calor els seguidors i els mateixos futbolistes, ja que el fred, com també és tradicional, va ser un element més del partit de Nadal. Després, el bon joc de la selecció i, sobretot els gols, es van encarregar de mantenir l'ambient viu i animat.

De seguida va quedar clar que la idea de Gerard el dia del seu debut com a seleccionador era homenatjar la persona que va ocupar el càrrec abans que ell: Johan Cruyff. I és que el granollerí va fer jugar els seus homes amb un 3-4-3 atrevit i desacomplexat. La decisió del tècnic va significar un gol matiner en contra, però després va rutllar molt i molt bé.

A Catalunya li va ca costar acoblar-se i això ho va aprofitar Cap Verd, que es va avançar en la primera aproximació perillosa (9'). Djaninny va batre Kiko Casilla amb una rematada rasa aprofitant una precisa assistència de Garry. El 0-1 va glaçar les grades de l'estadi olímpic, però la selecció va decidir treure els seus galons i la seva reacció va ser fulminant i inqüestionable. Així, sis minuts després de la clatellada inicial, Catalunya va empatar mitjançant Sergio García, que va batre Vozinha a plaer, aprofitant una precisa centrada de Víctor Sánchez. L'atacant de l'Espanyol i capità de la selecció, però, s'havia despertat amb fam i en volia més. Un gol no li servia per saciar-se. La segona diana, doncs, no va trigar gens ni mica a caure. De fet, va arribar mentre la gent clamava per la independència, en el minut 17. En aquesta ocasió, l'atacant blanc-i-blau va tornar a superar el porter de Cap Verd sense cap oposició, aprofitant un contraatac excel·lentment conduït per Bojan, que el va assistir. La selecció anava accelerada i era qüestió d'un parell de minuts que marqués el tercer gol del vespre. En aquesta ocasió, Sergio García i Bojan es van intercanviar els papers, i el del Bon Pastor va assistir el de Linyola, que sol sucar i ho va tornar a fer. Era el minut 19 i, amb la victòria ja encarrilada, tocava passar's-ho bé. A la gespa i també a les grades. Catalunya, això sí, va tenir un ensurt en el 24, després que Platini fallés quan estava completament sol davant Kiko Casilla. D'altra banda, Piti gairebé se suma a la festa, però va rematar als núvols una perfecta assistència de Sergio García (34'), en la darrera ocasió clara de la primera part.