A Europa hi ha una mica de tot, però en general tothom ho entén. Hi ha hagut tants casos de països que s'han separat, que tothom ho entén perfectament. A més, aquests dos últims anys el procés és més fàcil que quan jo viatjava per jugar l'Eurolliga amb el Ros Casares.

Jo vaig amb la flor del meu país. Quan em pregunten si sóc d'Espanya, els explico que no, que sóc catalana, i si cal podem estar molta estona parlant-ne. Els porto documentació per ajudar-los a entendre el meu sentiment. En canvi, vaig a llocs d'Espanya on a la gent li costa d'entendre-ho. I no entenc per què és tan complicat, perquè a l'hora de la veritat tu ets qui ets. Tu no pots obligar els sentiments, és així de senzill. Penso que tot això ho han gestionat molt malament. Només que haguessin reconegut la nostra cultura i no ens haguessin oprimit, si ens haguessin valorat, probablement hi hauria molta gent que no reaccionaria contra això, s'hauria conviscut millor.

Totalment, absolutament i definitivament. Jo votaré sí i sí. Tinc molt clar que vull la independència del nostre país, per diversos motius. El sentiment és fonamental. No entenc per què hem d'estar subjugats per un país que no sentim. Jo sóc catalana, sempre m'he sentit així i no me n'amago mai. No he tingut mai la preocupació de parlar català fora de Catalunya. Et diré més, el meu marit és del país del costat i entre nosaltres ell enraona en castellà i jo enraono en català. Fora sempre ens diuen que som l'exemple de la relació entre dues cultures que poden conviure. Jo me'n vaig a Espanya i enraono en català i no em preocupa que hi hagi gent que s'ho prengui malament. I a Catalunya, si la persona m'entén, segueixo parlant en el meu idioma i no tinc el sentiment d'allò que antigament es deia que per respecte s'havia de canviar. Per mi és al revés, el respecte sempre ha estat poder utilitzar el català. D'altra banda, avui en dia també es parla molt de temes econòmics, polítics i socials. Sí que és veritat que t'agafa com una certa rebel·lió en veure el tracte, però no és només això. A mi m'és igual el que em doni el del costat. És clar que em molesta que em maltractin, però jo em rebel·laré i diré “Ah, sí? Doncs encara sóc més independentista.”

Sempre. La paraula independència, fins ara sempre havia fet molta por a certa gent. En canvi, jo sempre he anat pel món dient que el meu país era Catalunya.

A mi em sap greu. A vegades he envejat ser una persona molt important en la meva feina per dir amb veu alta el que penso. Analitzem-ho bé: quantes persones s'han nacionalitzat, quantes persones juguen en seleccions que no són les seves de sentiment? Una cosa és la professió. Jo entenc que tothom tingui l'opció de viure esdeveniments que, si no, no tenim altra manera de viure perquè no tenim la nostra selecció. Entenc que tu tinguis el rigor d'aquella selecció, a mi no em cal que algú tregui la senyera si està jugant amb Espanya, perquè en aquell moment tu representes els colors d'una altra empresa, diguem-ho així, per no ferir sentiments. Ara bé, quan a algú li pregunten què pensa o què sent, per què hi ha gent que se n'amaga? Per exemple, jugadores meves que sé el que pensen en la intimitat, i en canvi defensen els colors d'Espanya. No veig per què han de tenir por. Si més d'un ho fes, no passaria res. Jo no sé el Pau Gasol què pensa, ells mateixos són una empresa. Però si fos així, m'encantaria que donessin la seva opinió, perquè ajudaria a veure-ho amb normalitat. I dic el Pau Gasol, com el Ricky Rubio, el Marc Gasol... Alguns potser no ho senten així i també haurien de poder dir realment el que pensen. Sempre que tu ho respectis tot, endavant.

Sí, però és posar-se en la pell d'aquesta gent, perquè jo tampoc sé el que perden o no. També hi ha casos d'esportistes que aixequen la bandera espanyola després de guanyar la cursa de motos... Però una cosa és l'empresa que tu representes. No tinc per què aixecar la bandera d'Espanya, aixecaré la de Repsol. Tots aquests esportistes guanyen tants diners que no sé per què els preocupa. Potser sí que perden molts patrocinadors, però amb el que cobren no fa falta. Tens menys diners però ets més digne. Ara hauria de ser el moment en què tota aquesta gent fes un pas per ajudar. És ara que el teu país et crida. Perds un patrocinador, i què?

Podríem competir, això segur, però no sé si podríem guanyar, perquè hi ha potències com ara els Estats Units. Ara, que podríem competir a primer nivell mundial, ho tinc molt clar. A l'hora de la veritat, les jugadores catalanes ja ho estan fent. Només cal repassar totes les jugadores que han anat sortint. A més a més, si una cosa ha tingut sempre Catalunya ha estat bàsquet formatiu.