Seleccions
MÉLODIE PULGARÍN
GIMNASTA
“No era independentista, però han fet que m'hi torni”
“No em va cridar ni per als Jocs ni per a cap altra competició perquè deien que havia deixat la gimnàstica. I no era cert”
“Ho estem fent bé, de la manera més calmada i més pacífica”
He representat Espanya, però he anat a competicions plorant i comptant els dies per tornar a casa
Fa quatre anys, Mélodie Pulgarín va deixar Martorell i va viatjar als Estats Units per estudiar i continuar practicant la gimnàstica a la Universitat de Denver, on s'ha graduat en biologia i psicologia. Tot i que ja havia tingut diversos conflictes amb la federació espanyola, va viatjar a Colorado sense plantejar-se la independència. Des de la distància, observant el que passava al nostre país, ha quedat convençuda que l'única manera que tenim els catalans de sentir-nos valorats és amb un estat independent.
Fa uns mesos va dir que li agradaria competir oficialment amb la selecció catalana...
Quan jo era més petita participava en algunes competicions de gimnàstica amb la selecció catalana. La diferència d'anar-hi com a Catalunya o com a Espanya és impressionant. Amb Catalunya, vaig amb el meu entrenador, amb les meves amigues, amb el meu país. Amb Espanya, vaig amb persones que no conec i no em volen. Per tant, prefereixo anar amb gent que m'estima i em valora, no amb gent que no em vol.
La va menystenir la federació espanyola?
Sí, en el meu cas per una barreja de ser catalana i de ser qui sóc. Jo sempre he dit el que penso i això no agrada a Madrid. Allà volen que facis el que et diuen, sense qüestionar-ho. A mi m'ho deien i jo preguntava per què ho havia de fer.
Tot i els bons resultats, no s'hi acabava de sentir còmode, amb la selecció espanyola?
No, mai m'hi he sentit còmode. Jo no era independentista fins fa dos anys. He representat Espanya perquè era el meu país, però he anat a competicions plorant i comptant els dies per tornar a casa.
Per què va marxar a Denver?
El 2008 es va celebrar a Barcelona la copa del món. Hi havia tècnics de la Universitat de Denver que van veure que m'estava preparant per la selectivitat i em van explicar que ells donaven beques a gent de fora dels Estats Units. A més, aquell any van ser els Jocs Olímpics i des de Madrid ja estaven dient que jo estava lesionada i que havia deixat la gimnàstica, tot per no portar-me a l'europeu. Perquè si anava a l'europeu i ho feia bé, tothom veuria que podia anar als Jocs. Aleshores em van cridar a un control i vaig quedar segona, i només hi havia dues places per als Jocs Olímpics. Per tant, jo hi hauria d'haver anat. Però no em van cridar ni per als Jocs ni per a cap altra competició, perquè deien que havia deixat la gimnàstica. I clar, jo pensava: “Els de Madrid no em volen i vénen dels Estats Units a dir-me que em valoren i em volen donar una beca.” No m'ho vaig pensar dues vegades.
Va graduar-se amb una estelada al birret.
És costum pintar-s'hi coses. Quan va arribar la meva graduació, vaig agafar el birret i no sabia què pintar-hi. El primer que vaig pensar va ser posar-hi alguna cosa de ma mare, que va morir fa dos anys i la volia tenir present. La segona cosa que vaig pensar va ser una estelada. Per això la vaig pintar ben gran.
Com ha anat creixent el seu sentiment independentista?
Quan jo feia gimnàstica al CAR, érem moltes nenes de diferents llocs i n'hi havia algunes de Vic i de Salt que sí que eren independentistes, però la majoria de nosaltres no ho érem. Jo pensava que Catalunya necessitava ser més autònoma i decidir què volia fer, perquè tenim una llengua i una cultura diferents. Però el meu pare és de Sevilla i ma mare de Còrdova, i jo a l'estiu encara hi vaig de vacances. A mi m'encanta Andalusia, però m'encantaria de la mateixa manera si fos d'un altre estat. No vol dir que no m'agradi Espanya, però el que no vull és estar subjecta a les decisions d'alguns que no tenen res a veure amb nosaltres. Jo de petita tenia clar que no era independentista, però la meva entrenadora sí que ho era. I jo pensava que estava boja, que no sobreviuríem amb un estat propi. Quan va haver-hi l'accident del tren d'alta velocitat a Galícia, vaig veure molts comentaris de gent que deia “Tant de bo això hagués passat a Catalunya i així no hauria mort cap espanyol.” Jo pensava: “Si no ens voleu, jo tampoc us vull, me'n vaig d'aquest país, si m'han de dir això.” No es mereixen que estiguem en aquest país.
Per tant, ha estat més una reacció a comentaris i decisions polítiques que no a una idea preconcebuda.
Sí, sí, ha estat per aquestes coses que explico. Una vegada vaig llegir que la major seu d'independentistes és a Madrid. Hi estic totalment d'acord. Jo no era independentista, però han fet que m'hi torni per les seves decisions i els seus comentaris. Jo ara no vull res amb Espanya.
A casa parla espanyol. A certa gent li pot costar entendre que ara vulgui la independència.
No té res a veure amb l'idioma. Jo a casa i amb les amigues sempre parlo en castellà. Ara he tornat aquí i faig un esforç i parlo en català, però jo no parlava en català gairebé mai. Pensar que una persona que parla en català és independentista i la que parla en castellà no ho és, no té res a veure amb la realitat.
Com veu el procés i com creu que acabarà?
Com deia abans, una de les coses que he après és que t'has de mentalitzar perquè les coses passin. Si tu penses que alguna cosa bona ha de passar, doncs passarà. El 9 de novembre passarà i es decidirà el que tots sabem, perquè ja sabem què pensa la majoria. Ara sé que hi ha molta gent que està intentant que no es faci i que diu que acabarà malament. Hi ha gent que em diu: “Amb la vostra tossuderia, acabarem en una guerra.” Si ens volen venir a atacar, és el seu problema. Nosaltres ho estem fent de la manera més calmada i més pacífica. I ho estem fent bé.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.