“No espero una revolució, simplement normalitat”

La diferència prin­ci­pal dels raids és que és per equips i nor­mal­ment sobre una base d'ori­en­tació. Nor­mal­ment hi ha pro­ves tècni­ques: caiac, esca­lada, algun bar­ranc... Sem­pre hi ha algun punt dife­ren­cial. Les pro­ves es repar­tei­xen en ciclisme de mun­ta­nya, cursa a peu i caiac o patins en línia...

Hi ha for­mats d'un dia, per eta­pes, altres en què es para a la nit i les que són sense parar. Al prin­cipi eren molt llar­gues però s'han anat escurçant per fer-les a l'abast de tot­hom. Penso que és molt bona idea i a Cata­lu­nya hi ha mol­tes cur­ses de raids d'aven­tura.

Ja havia cor­re­gut en vuit mun­di­als i pen­sava que ja m'havia arri­bat l'hora de gua­nyar. El meu equip (Thule) ja havia estat campió del món i em van pro­po­sar córrer amb ells. Quan m'ho van dir, vaig veure que era la meva gran opor­tu­ni­tat. Els sis mesos abans de la cursa, en què vam estar-ho pre­pa­rant, estàvem tots molt men­ta­lit­zats que anàvem a gua­nyar. La cursa van ser set dies sense parar en què vam fer 815 quilòmetres: més de 200 de caiac, més de 200 a peu i 400 en bici­cleta. Vam anar frec a frec amb l'equip de Nova Zelanda, alter­nant-nos el lide­ratge, i en el dar­rer terç de la cursa els vam poder avançar i gua­nyar.

Sí, i tant! I més en aquests esports que a vega­des no tenen tot el suport que podrien tenir. És tocar el sos­tre, la cosa més impor­tant que es pot gua­nyar en aquest esport. A més, és un reco­nei­xe­ment a tota la feina a la qual dedi­ques tant temps, i a vega­des la família no entén per què si no et dóna men­jar. Un èxit així fa que tot­hom se senti orgullós i tot­hom és molt més partícip de la teva victòria i més com­pren­siu.

S'ha de fer peda­go­gia. Jo n'he fet sem­pre, des que vaig començar. Sóc català, és com em sento i és el que he vis­cut sem­pre. Pot­ser per la zona d'on sóc, dels vol­tants de Girona, tots els meus amics són cata­lans, tota la meva esco­la­rit­zació ha estat en català, la feina ha estat en català... Va arri­bar un moment en què vaig sor­tir d'aquesta zona per començar a córrer raids, fins ales­ho­res no n'havia sor­tit. Mai havia hagut de jus­ti­fi­car-me pel fet de sen­tir el que sento, i a par­tir de lla­vors vaig haver de començar a fer-ho. Havia de jus­ti­fi­car els meus sen­ti­ments, sobre­tot pel que fa a la naci­o­na­li­tat. Però segueixo fent peda­go­gia: al meu DNI hi posa que sóc espa­nyol però jo mai m'he sen­tit espa­nyol. A casa no havia de jus­ti­fi­car res, però quan surts fora i et vols rei­vin­di­car sí que et sur­ten les ganes de llui­tar i fer alguna cosa pel nos­tre país.

Sí, jo crec que la gent d'altres països ho entén. A més, va ser curiós perquè els cor­re­dors de l'Estat espa­nyol que hi havia allà eren un equip basc, que anava amb la seva ban­dera; un equip català, que anava amb l'este­lada; jo era en un equip pri­vat però també anava amb l'este­lada..., i els únics cor­re­dors espa­nyols for­ma­ven un equip amb cata­lans i tam­poc van aixe­car la ban­dera espa­nyola.

S'està llui­tant per crear una fede­ració inter­na­ci­o­nal i els cam­pi­o­nats del món serien per països. S'està inten­tant dema­nar que cada equip tin­gui un mínim de tres mem­bres d'una mateixa naci­o­na­li­tat. Nosal­tres tenim bas­tant avançat que es pugui reconèixer Cata­lu­nya, que això sim­ple­ment vol­dria dir que hi hagi una ban­dera cata­lana a les cerimònies ofi­ci­als i que també la posin a les clas­si­fi­ca­ci­ons. És el que estem inten­tant acon­se­guir, però costa molt.

Sen­zi­lla­ment, nor­ma­li­tat. No espero grans revo­lu­ci­ons, sim­ple­ment la sen­sació de nor­ma­li­tat d'anar pel món i poder repre­sen­tar el que sen­tim, que som cata­lans. Que no corri perill la nos­tra iden­ti­tat ni la nos­tra cul­tura i que a tot el món cone­guin la nos­tra rea­li­tat.

Com a espor­tista, pen­ses a anar a les pro­ves. Jo mateix he estat a la selecció espa­nyola d'ori­en­tació i trac­tes el mallot d'Espa­nya com si fos el d'una marca comer­cial. L'únic que pen­ses és poder com­pe­tir en un mun­dial i córrer con­tra els millors. En molts esports, ara mateix, l'única pos­si­bi­li­tat és fer-ho a través de la selecció espa­nyola. Durant molt temps la gent no es pro­nun­ci­ava, però ara sobra la prudència. Vénen dies en què la gent s'ha de pro­nun­ciar perquè es crea una incer­tesa a través de les mar­ques. Hi ha mar­ques que sí que es posi­ci­o­na­ran a Cata­lu­nya quan siguem inde­pen­dents o espor­tis­tes que quan siguem inde­pen­dents esta­ran molt orgu­llo­sos de ser cata­lans, però que ara seguei­xen amb massa cau­tela. És com haver de sor­tir de l'armari i poder dir “vull el meu propi país” a tot­hom. En qual­se­vol cas, se'ls ha de res­pec­tar perquè sem­pre hi ha interes­sos. És la seva feina i la gent sem­pre tracta amb una cura espe­cial els temes de la feina.