D'entrada, és una ocasió única per veure els vuit millors pilots del món de bicitrial, un esport nascut a Catalunya i en què els seus grans campions han estat catalans. A més, serà el comiat del Dani Comas, que ha estat deu vegades campió del món. Es retira de les competicions oficials i se li farà un homenatge, així com a la selecció catalana.

Totalment, en la meva llarga carrera esportiva he après que en el món de l'esport s'ha de confiar més en la perseverança que en el talent. Els grans futbolistes llancen les faltes molt bé perquè després dels entrenaments es passen dues hores llançant faltes cada dia. Amb això vull dir que Catalunya, si tingués un estat propi, seria una de les principals potències esportives mundials, perquè està demostrat que el nostre caràcter ens fa ser perseverants i, per tant, guanyar en diverses modalitats.

Al principi, com tot, els va xocar una mica, però després s'hi van acostumar. És com el que passarà aquí quan siguem independents, que, com en totes les ruptures, hi haurà una època de transició, però quan tothom s'hi acostumi, serà la cosa més normal del món. Poder fer un país nou no té preu i nosaltres estem en condicions de fer-ho.

D'entrada, poder representar el teu país és una passada, no té preu. Imagina't uns Jocs Olímpics, la cerimònia inaugural i passejar-hi la senyera... O la confrontació amb Espanya, que al principi tindria morbositat però després es normalitzaria. Realment, el millor benefici és poder representar el teu país, el que sempre has estimat, i que estigui al mateix nivell que Alemanya, els Estats Units... No es pot explicar, ens ho imaginem però no ho hem pogut viure. A més, la potència que tindríem a nivell esportiu és bestial. Per exemple, en motos tots són catalans: enduro, trial, motocròs, Moto GP... I encara es poden fer moltes més coses per ser millors en més esports. Els catalans podem equiparar-nos amb Alemanya o amb els Estats Units si tenim una bona estructura d'esport de base.

Primer, perquè no em sento identificat amb Espanya. He estat i m'he sentit català tota la vida. Bàsicament és sentiment. Sempre he parlat català, sempre he defensat la meva llengua, sempre he viatjat amb una senyera a la maleta i he explicat on és Catalunya. Al Japó, per exemple, hi he estat més de quaranta vegades i sempre he explicat que sóc de Catalunya. Quan he viatjat fora, sempre he intentat anar a veure comunitats de gent catalana que viu allà. No sé com explicar-ho però he estat 100% català tota la meva vida. Abans la independència es veia com una missió impossible, però arran de la manifestació de fa dos anys, potser ara és possible.

Ara mateix el més important de tot és que entitats com l'ANC o Òmnium ens donin uns bon arguments per convèncer els indecisos. Ens falta algú que doni arguments més del dia a dia com: “Si som independents la benzina baixarà 20 cèntims de cop” o “No hi haurà peatges”. És a dir, fets concrets. Els que som independentistes de sentiment, ja ho som. Ara cal convèncer la franja del mig, els indecisos, amb fets concrets i tangibles. De moment ningú els diu i poden acabar decantant la balança.

Veus alguns esportistes que es mullen pel país, com l'Ivan Tibau o l'Oleguer, però potser després el país no els acompanya. L'Oleguer va tenir prou reconeixement quan va dir que no anava amb la selecció espanyola? A vegades et mulles per sentiment però el país no t'acompanya. De fet, l'esportista té el problema de viure una etapa curta i amb molts interessos, com ara patrocinadors que no volen que els relacionin amb res d'independència. Jo ara organitzo esdeveniments i a vegades m'hi trobo, però sempre que puc hi poso alguna cosa catalanista o independentista.

Serem un país invencible a tots els nivells.