Penso que està anant molt bé. Hem aconseguit harmonitzar el ritme de la societat civil amb el que es mal anomena classe política. Hem aconseguit que tot anés molt compassat i d'una manera molt transversal. És un procés que agermana inquietuds de molta gent que entén que aquest país necessita ser lliure, normalitzat, i que tot això no només ha de ser una reivindicació identitària i cultural sinó que ha de tenir repercussió en el benestar dels nostres fills. A mi m'agradaria viure un procés normalitzat en què no haguéssim de discutir si és legal votar el 9 de novembre, sinó que poguéssim fer la consulta amb tranquil·litat. Que els que volguessin argumentar el no ho poguessin fer amb tanta transparència i contundència com calgués. M'agradaria que fos així, però ja sabem que, des del punt de vista democràtic, l'Estat espanyol no és un estat gaire normal.

Al club sabem que la sensibilitat d'un percentatge altíssim de gent és aquesta. Una altra cosa és que, com que som un club on té cabuda tothom, intentem no fer proselitisme sobre això. Si més no, deixem que tothom s'expressi lliurement.

Quan em van venir a buscar per ser president executiu del club, era regidor de Manresa per CiU i pocs mesos després vaig ser candidat a l'alcaldia. Ara sóc tertulià de RAC1 i de Barcelona Televisió i m'expresso amb total llibertat. És cert que quan hi vaig ho faig a títol personal, però això és molt difícil de separar. El que tinc molt clar és que aquesta és la meva opinió i no la del club, perquè si no estaríem confonent les coses. Ara, de la mateixa manera que jo puc expressar la meva opinió amb llibertat, és evident que respirem en un sentit determinat. Al final, ja no estem parlant de si votarem “sí-sí” o “sí-no”, el que defensem és que la gent es pugui expressar.

Tenim jugadors estrangers, de la resta d'Espanya, catalans... Els jugadors són persones que viuen a la societat, a la ciutat, pregunten i veuen. Nosaltres no els adoctrinem, ells han de tenir el seu pensament. Ara, si ens pregunten els donem el nostre punt de vista, o el meu particular. Però ho vivim amb molta normalitat. Per exemple, tenim jugadors de la resta de l'Estat amb els quals al principi ens expressem en castellà per entendre'ns. Però arriba un moment que, pel fet que en aquest club la llengua és el català, ens hi adrecem en català i ells ens contesten en castellà, ho acaben entenent sense cap mena d'esforç ni imposició, sense cap mala situació.

Jo diria que som un equip que cau bé i per aquest motiu quan anem a jugar fora mai no tenim dificultats. Sempre hi ha eixelebrats que diuen coses que no toca, però d'eixelebrats n'hi ha a tot arreu. Sí que és veritat que en algun lloc, ja no per la posició del club sinó pel fet de ser catalans, hi ha hagut algun moment amb una mica més d'expressions fora de to. Però repeteixo que són excepcions.

Sí, en parlem i els costa molt entendre el que està passant aquí. Tenen una visió molt centralista de l'organització de l'Estat. En parlem amb normalitat perquè saben que jo tinc el meu vessant polític i em pregunten què em sembla, cap on anirem... A més, a vegades no només coincidim amb directius, també amb alcaldes o consellers autonòmics... En aquest sentit, no fem proselitisme sinó pedagogia. Per exemple, jo n'he parlat amb el Florentino Pérez, amb molta normalitat i educació. Tot això em sembla constructiu.

D'entrada, si tenim una hisenda pròpia i podem decidir què fem amb els nostres diners, això té un efecte positiu en qualsevol sector. També en l'esport, que és molt important. No és només una activitat d'oci, suposa un percentatge important del PIB català. Fins ara hem hagut de lluitar amb una competència deslleial bestial quan lluitem amb la resta d'Espanya. A l'ACB, el 50% dels ingressos dels clubs són públics. Al Bàsquet Manresa, només un 10%. Aquest és el model de club al qual hem d'anar i mal m'està el dir-ho perquè és el nostre.

Sens dubte, podria ser molt bo. Les seleccions espanyoles tenen un alt percentatge de jugadors catalans; per tant, crec que seria excel·lent. Som un país petit però ho comparo amb Eslovènia. Té dos milions d'habitants però competeixen en futbol, en bàsquet, en handbol... Nosaltres també som petits però l'activitat esportiva forma part de la nostra manera de ser i entendre la vida.

D'entrada, m'agradaria que el nostre procés fos molt diferent. Excepte el d'Eslovènia, tots van ser processos molt durs, amb violència i morts. Vaig viure abans de la guerra, durant la guerra i després. Crec que el nostre ha de ser un procés democràtic i de diàleg, però del que van viure ells en podem treure algunes lliçons. Diuen que no seríem un país viable, però Eslovènia ha demostrat, amb dos milions d'habitants, que ho és. Diuen que amb la independència les empreses catalanes s'empobriran. És veritat que té un primer impacte, però és relatiu i dependrà molt de cada cas. Els croats i els serbis es van disparar moltes bales, però en el dia d'avui el primer client de Croàcia és Sèrbia. Després d'un procés tan convuls com aquell, al cap d'uns anys les relacions s'han normalitzat. Tota aquesta fractura que diuen que hi haurà és mentida. Si en un procés tan dolorós i violent com el dels Balcans aquesta gent ha arribat a un àmbit de col·laboració molt normalitzat, a nosaltres no ens ha de fer cap por. La conclusió que n'hem de treure és que, com que estem estructurant el procés en positiu, no és que siguem antiespanyols, som procatalans; per tant, no volem generar cap enfrontament. Si a l'altre cantó les coses es veiessin amb un punt de seny, s'adonarien que amb una relació de bon veïnatge els primers amb qui tindríem relació serien ells. Si tots plegats tinguéssim amplitud de mires, hi sortiríem guanyant. Però com que s'interpreta que nosaltres som una possessió, el debat es comença a pervertir.

El primer és sobreviure. El club està en una situació molt delicada, sempre hi ha estat. Va néixer en crisi i continua vivint en crisi perquè som una meravellosa anomalia. Estem en una ciutat de 70.000 habitants, la més petita que juga a l'ACB. Per tant, mantenir aquest club lluitant contra capitals com Barcelona, Madrid... no és fàcil. Des del punt de vista esportiu, el primer objectiu ha de ser la permanència. El fet de ser-hi ja és extraordinari. Ara, n'hi ha un altre que és poder donar moments de felicitat a la nostra gent.