Molt clara. Sí i sí.

És una situació difícil per a la majoria. Des de la meva posició és més fàcil opinar pel fet de jugar a l'estranger. Aquí es difícil que tingui cap tipus de represàlies, més enllà d'insults via Twitter o les xarxes socials. Els pocs esportistes que obertament han reconegut el seu independentisme han rebut moltes crítiques i amenaces, per tant entenc que no sigui un tema fàcil a l'hora d'opinar.

Com qualsevol altre jugador que a la celebració d'un títol treu la bandera del seu país, jo també ho he fet i ho continuaré fent passi el que passi. M'agrada que la gent sàpiga d'on vinc i què sóc. I jo sóc català.

A Escòcia han viscut un procés similar i allà des del primer dia em van conèixer com a català. A cap altre lloc em va ser tan fàcil explicar el meu sentiment com a Glasgow i a Celtic Park, coneixedors de tota la nostra lluita. A Mèxic també en són conscients i em consta que amb grans moviments i molta força per part de l'Assemblea Nacional Catalana de Mèxic, que faciliten que els mexicans sàpiguen perfectament el que volem i perquè ho volem. El que la majoria de gent de l'estranger no entén és com des de Madrid s'oposen a la celebració de la consulta. No entenen per què no ens deixen que els catalans votem democràticament.

L'esport català sempre ha destacat pel seu alt nivell i competitivitat, no només en els últims anys. Representaria un gran salt qualitatiu en general. A Catalunya tenim centres d'alt rendiment i clubs esportius de primer nivell mundial. Com a català, no crec que hi hagués millor sentiment que veure arribar la delegació catalana amb la senyera a la inauguració d'uns jocs o escoltar Els Segadors a la cerimònia de medalles.

Aquest seria el meu somni, però sincerament crec que ens tocarà esperar encara per veure-ho.

Avui en dia tenim una gran generació de futbolistes catalans. Tenim dos dels millors organigrames de futbol base d'Europa, dos equips a primera divisió, quatre a segona divisió i molts altres jugadors catalans jugant pel món. Crec que tant el present com el futur de la nostra selecció estan assegurats a un gran nivell.

El meu debut va ser a l'antic San Mamés contra la selecció d'Euskadi, amb una catedral plena de banderes basques i estelades. El segon partit va ser contra Colòmbia al Camp Nou. Els dos escenaris crec que eren immillorables i totalment representatius del que representa i el que volem aconseguir pel nostre país.

Els canvis normalment són sempre a millor, i el més important, sense deixar de banda la filosofia que els últims anys ha defensat l'entitat, fitxant grans jugadors estrangers i amb la majoria de gent de casa, amb un entrenador totalment coneixedor de l'entorn, hi veig un futur engrescador. Al final, com sempre en el món del futbol, tot dependrà dels resultats.

Es tracta d'una nova etapa en la meva carrera. Vinc a un equip històric, l'equip de la Universitat de Guadalajara, que feia més de vint anys que no pujava a primera divisió. Haurem de lluitar durant tot l'any per assolir la permanència, però és un repte que em motiva molt.

En aquests moments sóc molt feliç a Mèxic; personal i professionalment, no tinc pensat tornar a curt termini. També he de confessar que des de la distància visc amb enveja el procés que es viu al meu país i m'agradaria participar-hi d'una manera més directa.

Només pagarem els nostres errors.