Han passat deu anys des de la vergonyosa assemblea de Fresno i sembla que res no hagi canviat. El procés polític que viu Catalunya i l'enrocament radical d'Espanya recorda, lògicament a l'engròs, l'anomenat Cas Fresno, un bateig ben cinematogràfic per a una pel·lícula estrenada el 26 de novembre de 2004 que va recordar a una paròdia dels germans Marx. La Federació Internacional de Patinatge (FIRS), presidida pel català Isidre Oliveras, havia admès provisionalment a Catalunya el 26 de març del 2004 a Miami en el seu comitè executiu gràcies a una operació d'afers exteriors discreta i ben dissenyada. Va ser una operació secreta comandada pels dirigents catalans amb el president de la Federació Catalana de Patinatge, Ramon Basiana, el Secretari General de l'Esport, Rafel Niubò, i el president de la UFEC, David Moner, que Espanya no va entomar gens bé. Una traïció. Els catalans, a més, van jugar i guanyar el mundial de B de Macau mirant sempre de no ferir sensibilitats amb golejades excessives –l'eslògan del moment era Fent amics– i es van guanyar el passaport pel mundial A de San José (EUA) el 2005. Espanya va activar la seva maquinària diplomàtica. Va pressionar enviant cartes de recomanació als integrants de la FIRS perquè capgiressin com un mitjó la decisió de l'executiu i votessin en contra de l'admissió definitiva en l'assembla de Fresno. Enrique García Raposo, el president de la Federació Espanyola de Patinatge, va comandar teledirigit per les més altes instàncies i escortat per Carmelo Paniagua, l'actual president de la Federació Espanyola, una croada implacable contra el dret d'un país de competir sobretot en un esport, l'hoquei sobre patins, en què Catalunya havia acreditat, acredita i acreditarà un dels millors planters del món.

L'assemblea va ser esperpèntica. Quan Basiana i el prestigiós advocat belga Jean Louis Dupont van intentar parlar en nom de Catalunya, tenien tot el dret de fer-ho perquè la federació catalana encara era membre provisional de la FIRS. Malgrat això, el vocal de la federació espanyola, Ignacio González, va impedir a crits que els catalans parlessin. El representant mexicà i el xilè van demanar també el vot secret, com permeten els estatuts, però se'ls va denegar. Tot plegat va conduir a una votació en què els assemblearis, després de votar sí a l'ingrés d'un grapat de països, van veure com el secretari general de la FIRS, l'italià Roberto Marotta, va canviar la pregunta i va sembrar la confusió dient: “Accepteu la recomanació del comitè central de no acceptar Catalunya?” Dupont va intentar parlar repetidament, sense èxit, i les delegacions van anar alçant els vots sense solta ni volta, mentre Carmelo Paniagua s'afanyava a comptar els vots contra Catalunya –114 d'adversos, 8 de favorables i 2 abstencions–. Catalunya va sol·licitar la intervenció del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport a Lausana (TAS). Aquest organisme li va donar la raó i va obligar a repetir la votació l'any següent en l'assemblea de Roma fent complir els propis estatuts de la FIRS, que havien estat vulnerats. Ramon Basiana va poder defensar la candidatura i el vot va ser secret –125 en contra i 43 a favor–. Els catalans, si més no, s'havien fet respectar.