Catalunya també funciona a les grades. L'ADN català tendeix a autoflagelar-se, a posar-se la vena abans de la ferida i a no creure en les seves possibilitats, perquè, sense anar més lluny, al partit se li van adjudicar certs dubtes sobre si seria o no un èxit d'assistència. Sobre si el Camp Nou quedaria en evidència davant San Mamés amb una fàcil comparació: el partit que es va jugar fa un any. Però San Mamés, la catedral del futbol, i en molts moments de la seva història un focus de resistència nacional basc, va tenir enveja ahir del Camp Nou. Igual que el País Basc darrerament enveja les aspiracions sobiranistes del Principat. Prop de 45.000 espectadors es van reunir l'any passat, per aquestes dates, a la catedral del futbol. I ahir Catalunya va guanyar amb els seus 51.224 espectadors. El Camp Nou va lluir de valent i qui va tenir l'oportunitat de ser en tots dos llocs va veure que al nostre país hi ha passió per veure el nostre futbol. Que les quatre barres, per molt que el model d'un únic partit cansi, encara tenen vida sobre el terreny de joc i que la gent té ganes de veure la seva selecció competir encara que no s'hi jugui res. I era difícil perquè, d'oportunitats per reivindicar la independència del país, n'hi ha un grapat: fa quatre dies, a les urnes; l'11 de setembre, als carrers, i els dies de cada dia, amb una estelada al balcó. Però es veu que el futbol també funciona. I que la societat també ha recorregut al seu esport per excel·lència per dir que sí, que n'estem tips de costellades, però que els nostres són els nostres i que quan ens cridin, s'entreguin lluint la quadribarrada, allà ens trobaran.

Ahir, com passa habitualment, el resultat esportiu queda en un pla igualitari amb el que es juga a les grades. El partit femení va ser un primer tastet. D'entrada gratuïta, es va batre el rècord d'espectadors en un partit de noies al Miniestadi, amb més de 4.000 espectadors. El públic català, més avesat a quedar-se a casa, va decidir donar suport al futbol femení, que va donar una gran lliçó que el model futbolístic és aquest i no un altre. Catalunya demostra la seva identitat i les de Natàlia Arroyo ho van fer notar. I en un marc incomparable, perquè la grada es va comportar de valent.

Es respirava futbol i reivindicació a parts iguals en el camí del Miniestadi cap al Camp Nou. El riu d'estelades es veia rajar des del turó que separa el petit feu blaugrana del més gran. Després, la immersió ensenyava la discreció del públic català, silenciós, en filera, comparat amb el sorollós públic basc, que, adornat amb ikurrins, es feia notar amb càntics propis i d'identificació nacional. Després, al Camp Nou, no hi va haver color. La jornada va ser de germanor total perquè, no cal dir-ho, les banderes convivien les unes amb les altres sense cap problema i no hi havia cap espai de separació entre aficions. Tot i això, va sobtar que cap dels dos equips sortís al terreny de joc amb una pancarta reivindicativa, com és habitual; sense anar més lluny, la temporada passada els jugadors van reclamar l'oficialitat dels respectius combinats, i ahir no va passar. La reivindicació, doncs, va quedar en mans dels 50.000 i escaig que van ser un clam a favor de les consignes catalanes. Abans d'arribar al 17:14 el públic ja es deixava la veu amb els crits d'independència, i tampoc van trigar a aixecar-se en forma d'onada –els clàssics sempre triomfen–, tot i el resultat. Entre càntic i càntic, el futbol va tenir la seva dosi de protagonisme i la gent va aclamar cada acció que algun dels genis que hi havia sobre la gespa decidia intentar. Tanta gana de futbol hi havia que algun luxe de Muniain i diversos d'Aduriz també van desfermar la felicitació del respectable. I en tota competició, i més quan el teu equip perd, hi ha moments d'angoixa. Per això, els últims minuts de partit van deixar pas al silenci tens habitual del Camp Nou, adornat amb els bombos del gol sud, que intentaven arrossegar la gent. Qui ho va aconseguir va ser la veu del Camp Nou, Manel Vic, que, quan faltaven cinc minuts, va anunciar que si Catalunya feia un gol, el partit aniria als penals. Aleshores, cada internada final dels de Gerard suposava un crit eixordador del públic quadribarrat. Finalment, no hi va haver final feliç. El País Basc es va endur la copa i les dues seleccions van recordar el centenari del primer partit que van jugar entre elles. Els temps han canviat i en els moments finals va haver-hi una entrega al més pur estil americà: els llums apagats, focus dirigits que il·luminaven el públic i el terreny de joc barrejat amb una música discutible per a un acte d'aquest tipus. Tot plegat va acabar amb uns focs artificials amb les quatre barres i amb un “gràcies” de part dels jugadors cap al seu públic. L'agraïment va estar bé, devia pensar el públic, però el que s'espera de debò és que Catalunya guanyi el gran partit. El que es juga en assemblees, despatxos i que suposarà algun dia veure els astres de casa nostra competir i compartir els anhels esportius dels altres estats.