Tot just fa un mes que estic en la dinàmica de l’equip i m’he sen­tit de menys a més. Les últi­mes dues set­ma­nes han estat molt posi­ti­ves perquè tro­bava a fal­tar molt el ritme de la com­pe­tició. Ha cos­tat molt, sobre­tot les pri­me­res set­ma­nes de la lesió. Estic molt con­tent amb el par­tit que vaig fer con­tra el Gran Canària, llàstima de per­dre... Vull apor­tar la meva iden­ti­tat per gua­nyar el màxim de par­tits.

M’ho va pro­po­sar en Marc. Em va escriure que volia par­lar amb mi; el pri­mer que em va dir va ser que volia que formés part del pro­jecte. La meva res­posta va ser que em faria il·lusió, però que abans havia de tan­car la meva sor­tida amb el Barça. Quan es va tan­car el cicle amb el club, lla­vors és quan vaig deci­dir donar la meva paraula al Girona. Estem par­lant del juliol. Després va venir la lesió ines­pe­rada que ho va pos­po­sar tot un temps.

Mai vaig rebre cap oferta for­mal del Man­resa. Hi va haver un apro­pa­ment amb en Pedro Martínez. Es van interes­sar per mi, però res ferm. Dins del meu cap, però, ja tenia molt clar que volia venir a Girona en un pro­jecte en què en Marc va mos­trar interès per mi. M’agrada que insis­tei­xin i des del pri­mer moment que no em va parar de tru­car per veure quan ho fèiem tot ja efec­tiu. Va ser pesat, en el bon sen­tit de la paraula.

Em va mani­fes­tar el seu interès perquè jugués al Man­resa. Sem­pre ho he dit, és dels millors entre­na­dors que he tin­gut. En molt poc temps, és qui m’ha tret més ren­di­ment. La con­versa va que­dar allà i van pas­sar els mesos i no va pas­sar res més. El Girona va ser més insis­tent. La con­versa amb el Pedro va ser molt pro­fi­tosa i li estic molt agraït d’haver con­fiat en mi per al seu pro­jecte.

Vaig rebre ofer­tes de tres equips turcs, un de Rússia i d’altres equips euro­peus. Dos equips d’Euro­lliga van pre­gun­tar per la meva situ­ació ja que venia d’una lesió llarga. També equips de la lliga ACB que exac­ta­ment no et sabria dir... Al final, veus que, tot i estar lesi­o­nat i pas­sar un temps com­pli­cat, hi ha equips interes­sats en tu.

Sí, he tin­gut una espon­di­losi a la part dreta de la zona lum­bar. Una de les ver­te­bres està par­tida, és un defecte de nai­xe­ment. Això fa que la meva cin­tura com­pensi més d’un cos­tat que de l’altre. Al no tenir un bon tronc infe­rior o no tenir la con­tinuïtat a la pista, se’m va pro­nun­ciar. Quan afluixo els exer­ci­cis de core i de cames, reculo. He de ser molt cons­ci­ent que tinc aquest defecte i que haig de tre­ba­llar-ho fort. Després és quan puc mos­trar el meu nivell.

No ha sigut fàcil. Al final he tin­gut la sort que els últims cinc i sis anys he jugat a un gran nivell a tots els equips on he estat. No entrar en els plans de l’entre­na­dor fa que costi anar a entre­nar i ser posi­tiu en els par­tits. Pel fet d’estar tants anys al Barça, incons­ci­ent­ment, em vaig aco­mo­dar, pen­sava que si no jugava tant en aquell moment ja ho faria la tem­po­rada següent. M’haig de cen­trar sem­pre en el pre­sent.

Al final de tem­po­rada, després de per­dre la lliga con­tra el Madrid, vaig tenir una reunió amb Juan Car­los Navarro i Mario Bruno Fernández, res­pon­sa­bles de la secció i de la direcció tècnica i espor­tiva. Allà vam repas­sar l’any i em van comu­ni­car que ja no entrava en els seus plans. És una decisió que dol i sap greu, perquè em que­da­ven dos anys i estava con­vençut que podia seguir apor­tant. He bus­cat noves fites per seguir tro­bant la feli­ci­tat i la passió pel bàsquet. S’ha aca­bat un dels meus som­nis: jugar al Barça.

Em va dol­dre perquè no m’ho espe­rava tot i por­tar temps sense jugar. Con­fi­ava que amb la recu­pe­ració valo­ra­rien la meva situ­ació. No va ser així; ara és una època pas­sada i em quedo amb totes les coses bones de can Barça i, sobre­tot, les que pot­ser no són tan bones o les que hau­ria pogut fer millor. Ara amb el pro­jecte del Bàsquet Girona ho apli­caré i ho can­viaré si cal.

No va ser el meu millor dia per debu­tar al Palau. Les emo­ci­ons esta­ven a flor de pell i tot just després de set mesos sense com­pe­tir ni tre­pit­jar una pista de bàsquet va cos­tar molt. Cos­tava tenir tots els sen­tits en el joc. Estic con­tent d’haver tor­nat a casa meva, on vaig ser feliç, però sobre­tot per estar a punt de sumar una victòria que hau­ria sigut històrica per al Bàsquet Girona.

Hem anat de menys a més. Els pit­jors par­tits de l’equip han estat con­tra el Tene­rife i l’Obra­doiro, on no es va mos­trar el caràcter que hem tin­gut aques­tes últi­mes set­ma­nes. No vam tenir pos­si­bi­li­tats de gua­nyar els enfron­ta­ments. En canvi, en els par­tits con­tra l’Uni­caja i el Gran Canària, fins a l’últim moment vam estar cen­trats con­tra grans equips. Hem de saber ges­ti­o­nar els finals de par­tits i els moments en què el joc no és tan bri­llant i neces­si­tem calma, com ara en l’últim matx. L’experiència hi fa molt i nosal­tres som novells.

Abans de l’atu­rada de Nadal ve un calen­dari molt com­pli­cat. Hem demos­trat que podem anar al Palau i jugar de tu a tu con­tra un equip com el Barça, som capaços d’arri­bar al minut 50 i estar per sobre con­tra GC. Tin­drem les nos­tres pos­si­bi­li­tats, però serà com­pli­cat gua­nyar en pis­tes com el Buesa Arena o la Fon­teta. Després par­tits com els del Lugo i el Sara­gossa, no sé si els cata­lo­ga­ria com a finals, però sí que comen­cen a ser par­tits de la teva lliga i sobre­tot a casa, a Fon­ta­jau.

Recordo que en Marc em va dir a la ban­queta, abans de debu­tar, que intentés ani­mar la resta de com­panys de la ban­queta, per sumar. És impor­tant el carisma que he anat gua­nyat aquests anys. Hi ha moments en què neces­si­tem l’empenta per aca­bar de creure’ns el que fem. L’altre dia anàvem sis punts per sota i sem­blava que anéssim 25 per sota.

El fet de con­ta­giar els com­panys i l’afició estic segur que ajuda. Estic obert a aju­dar i a apren­dre d’en Marc, en Quino, l’Aíto..., però sobre­tot inten­taré guiar aquest pro­jecte i que els joves vegin la idea de joc que volem tenir. He vin­gut a sumar i apor­tar el màxim pos­si­ble al Bàsquet Girona.

La pressió sem­pre hi és. Et diria que m’encan­ta­ria estar a mitja taula mirant els llocs de play-off i de copa del Rei, però la rea­li­tat és aquesta. Mar­car-nos un objec­tiu i una data de sal­vació no ho veig, l’objec­tiu és sal­var-nos i de seguida. Tot això passa per fer la feina en cada par­tit, que és sem­pre un món dife­rent.

De moment, les meves expec­ta­ti­ves són tor­nar a recu­pe­rar la forma física que tenia fa un temps, bas­tant endar­rere, i ser impor­tant al Bàsquet Girona.

Em vaig tor­nar a sen­tir aquell Ori­ola dels pri­mers anys al Barça. El caràcter, l’ener­gia, la força, va carac­te­rit­zar una mica això. No és per tirar-me flo­re­tes, però el fet que jo donés aquest plus en ener­gia, tant a davant com a dar­rere, va fer que els com­panys es con­ta­gi­es­sin. Em sento orgullós de veure que vaig dei­xant la lesió enrere i que amb temps pugui apor­tar el que jo sé fer.

La diferència és abis­mal. El Saru­nas és un entre­na­dor qua­dri­cu­lat i nor­ma­tiu, en què no hi ha alter­na­ti­ves. L’Aíto ho cons­tru­eix tot des de zero. Des del sim­ple pas fins als con­cep­tes defen­sius de posi­ci­ons. És molt dife­rent, les nor­mes les vaig tro­bant a mesura que el joc va avançant.

Soc cons­ci­ent que va estar al Girona en l’últim tram de l’any pas­sat, però fa temps que no parlo amb ell. Hi tinc molt bona relació ja que va ser el pri­mer entre­na­dor que va con­fiar en mi i que em va fer debu­tar com a pro­fes­si­o­nal al Man­resa. Li desitjo el millor al Bil­bao, i el millor cap a ell. Sé que va estar aju­dant i posant el seu gra­net de sorra per fer que avui en dia el Bàsquet Girona pugui estar jugant a l’ACB.