Miro de recuperar sensacions quant a entrenar en grup. Des del febrer, que vaig tenir la lesió, no he pogut sentir-me’n part i veure com es treballa en equip... En els últims temps al Cadí la Seu m’entrenava, però de manera individual, i la veritat és que n’estic molt contenta. Em torno a sentir jugadora, feia temps que no ho sentia i em recorda per què em dedico al que em dedico i per què tantes hores.

Els ho havia dit, que aquella seria la meva última temporada. Independentment d’on anés, sí que creia que el meu temps allà s’havia acabat i que ho havia donat tot pel club. Buscava un altre tipus de repte i quan es va presentar la idea de Girona, que al final és un club català i ara mateix i a nivell històric el millor que hi ha, no ho vaig dubtar. Vaig dir que sí i de moment aquests dies em confirmen que no em vaig equivocar.

És veritat que van obrir camí i fa que l’arribada sigui més senzilla perquè hi ha gent que ja ho ha fet anteriorment, gent que t’aprecies, i que si ells estan bé tu també hi pots estar. Això quant a club, i també venir a Girona, que és més gran que la Seu i suposa un pas endavant per a mi. Allà és un lloc on hi estàs molt bé i ben acollida, però quan vens a un lloc on tot és més gran i es magnifica: la ciutat, el pavelló, l’afició, el nivell de l’equip..., que uns altres obrin la porta ho fa tot més fàcil.

La maduresa que s’espera d’una jugadora que considero que treballa molt, i que m’agrada molt aquest esport. Era el pas que em tocava fer en aquell moment i em va agradar molt assumir aquest rol perquè és una oportunitat que arriba com arriba i no hi ha ningú que ho decideix. El vaig agafar amb molta ambició i sabent també on estava, però satisfeta perquè el nivell de joc va ser bo i a títol individual vaig respondre.

Vam provar-ho al principi per no operar només d’entrada, però llavors tan sols em limitava a jugar, i entrenar-me ho feia a part, mai amb el grup. I quan deixes d’entrenar-te amb el grup i només disputes els 40 minuts d’un partit, que acaben sent 25 o 30, depèn del que necessiti l’entrenador, veus que el teu nivell d’una manera o una altra acabarà baixant perquè no tens aquest estímul. Anàvem conservant i veia que l’espatlla no millorava i que anava molt solta. Al final ens vam reunir i vam decidir operar i com més aviat millor, també, perquè així podria arribar a l’inici d’aquesta temporada amb els deures fets i no llençar l’estiu pel tema de la recuperació.

Tenim la posició de base molt ben coberta i és el primer pas per a l’èxit de qualsevol plantilla. Si vols aconseguir títols, necessites tenir les posicions doblades, i crec que en aquest sentit s’ha fet un gran esforç per aconseguir-ho. Tenim un equip molt bo i la Sandra té un perfil diferent; si fóssim les dues iguals això ens limitaria. Ella també és molt veterana i ha tingut moltes experiències de què me’n puc aprofitar per aprendre’n. Donarà molta riquesa al grup i segur que trobarem la manera de compaginar-nos, perquè al final el que interessa és que, entri qui entri a pista, el nivell no baixi, i tenim moltes peces perquè sigui així.

Agrada, agrada. No recordo haver-la vist perquè jo era molt petita. Però sí que me n’han parlat molt i molt bé i, pel que m’expliquen, és un estil de base bastant semblant al meu: una persona molt ordenada. Tenir-la d’entrenadora, si abans ja era un referent, imagina’t ara... Fa que encara tingui més ganes d’aprendre i gairebé més ganes d’equivocar-me, fins i tot, per rebre aquestes correccions que segur que m’ajuden molt, sobretot aquest primer any, que és una mica d’adaptació. Considero que el club ha fet una molt bona elecció posant-la a ella. Així com abans et deia que el meu pas per venir era natural, el seu també ho és. Tinc ganes de seguir entrenant-me amb ella i compartint-hi moltes estones.

És diferent, al final t’acabes adaptant sigui quina sigui la plantilla on estàs. Sí que és cert que, si et trobes en una d’aquest nivell, qualsevol jugadora competitiva que vulgui guanyar coses té una gran sort. Veus l’esforç que ha fet el club i, si aconseguim conjuntar-nos, podrem fer grans coses. I ja t’ho dic: qualsevol jugadora competitiva vol estar en la millor plantilla possible. Tant per competir per la teva posició, perquè ens farà millors a les dues jugadores o a les tres que aspirin a cada lloc, com per tenir un nivell molt més alt a l’hora dels partits o de mirar d’aconseguir algun títol, que crec que aquest any ja s’hi pot aspirar.