“Aquí em sento com a casa”

“El primer de tot és formar un bon grup humà, del que es tracta és d’anar millorant dia a dia”

“El que cal és estar juntes, mantenir-nos unides i seguir endavant passi el que passi”

Labuckiene, dissabte passat a Santa Coloma de Farners LLUÍS ROMERO.

Patrocini

En l’Eurocopa es tracta d’arribar com més lluny millor, i a la Lliga Femenina, d’estar entre els quatre o cinc millors

[Antoja] Està donant el millor, és molt treballadora i sempre transmet el sentiment de no donar-se mai per vençuda

Borja Sánchez - Girona

L’Spar Girona debutarà a la lliga dissabte a Saragossa, amb un equip renovat del qual només queden disponibles per a Laura Antoja la pivot lituana Giedre Labuckiene (1,92 m, 1990), Faustine Parra i Marianna Tolo. Labuckiene, capitana juntament amb Sandra Ygueravide, és la que fa més temps que és a la plantilla i, de fet, com ella mateixa recorda, es va enfrontar a la seva actual entrenadora, en l’Eurolliga, fa 11 temporades. El Mondeville va superar l’Avenida per 73-64 amb 8 punts de la pivot i 6 de la base, totes dues sortint des de la banqueta, i a Salamanca (82-54), cadascuna en va fer 4.

Curs nou i càrrec nou. Com l’afronten, quins objectius tenen?

N’hem estat parlant aquests dies en les diverses reunions i el primer de tot és formar un bon grup humà, amb respecte entre totes nosaltres. Començàvem a treballar des de zero, no hem fet res ni guanyat res encara i del que es tracta és d’anar millorant dia a dia. Pel que fa a aquests objectius que deies, de la temporada, en l’Eurocopa es tracta d’arribar com més lluny millor. Per descomptat, superar la fase de grups, la segona eliminatòria i, per a mi, també la tercera i ja veurem si arribar a la final. I a la Lliga Femenina estar entre els quatre o cinc millors equips.

És la que fa més temps que és a l’equip.

És especial i aquests últims dies tothom m’ho està recordant... És increïble [riu], on han anat a parar tots aquests anys? Aquí em sento com a casa, de veritat.

Com ha canviat, tot plegat, des que va arribar el 2020 en plena pandèmia, en què hi havia Èric Surís encara a la banqueta. Un no parar...

Se’m fa una mica difícil de definir, perquè jo vaig arribar aquí a última hora, tot era nou per a mi i tenia un paper molt secundari en tots els sentits. Ara, en canvi, és tot molt diferent, però el club segueix sent el mateix i conserva aquesta essència de voler que la jugadora estigui a gust i còmoda, treballant per fer-ho el millor possible.

Laura Antoja va arribar aquell mateix 2020, poc abans de Nadal, per ser l’ajudant d’Alfred Julbe. Vostè ha viscut aquesta evolució en primera persona també. Com la veu?

Està donant el millor d’ella mateixa, és molt treballadora i sempre transmet aquest sentiment de no donar-se mai per vençuda. Sempre, sempre, sempre, s’hi posa de valent, i ara que està fent de primera entrenadora, després d’haver-la vist patint molt com a segona per les situacions que ens anaven passant, la veig molt preparada. Li tinc un gran respecte.

La devia veure jugar, a ella.

Vaig jugar contra ella, de fet! Va ser quan jo era a la lliga francesa.

Aquest estiu ha triomfat força activa amb el 3x3, un or i un bronze.

Ha estat un estiu una mica diferent del que era habitual, per a mi, però ha estat bé perquè hem guanyat dues medalles, una fita que mai havia aconseguit amb l’equip nacional en el cinc contra cinc. És una cosa que no havia fet mai abans, està bé i sobretot t’ajuda a mantenir-te en forma. Trobo que és perfecta.

La temporada passada, què va ser el més dur per a l’equip? I en quin moment ho va veure, que allò no s’acabaria com desitjaven?

Les lesions, per descomptat. Va ser molt trist haver de passar per tot allò, però de fet fins al play-off jo encara mirava de transmetre la sensació que no ens podíem rendir, que cada dia i cada moment ens havia de servir per mirar de superar-nos. Anaven arribant jugadores i es lesionaven i, finalment, quan ens van eliminar abans d’hora, em vaig adonar que d’aquella manera era impossible, que no podia ser.

Com a capitana, què n’espera, de les jugadores noves?

La majoria no les coneixia personalment, sí com a jugadores, per descomptat. Penso que són prou bones i amb prou qualitat perquè puguem formar un bon equip.

Els començaments, amb tantes cares noves, solen ser costeruts. Però és que, a més, amb el calendari que tenen...

Sí que és difícil i que els primers rivals que tenim són durs. Però si t’ho mires bé, tothom està començant, tothom té jugadores amb molèsties o altres situacions que els plantegen problemes. Estem tots els equips en la mateixa situació, esperant les jugadores de la WNBA i, per això, el que cal és estar juntes, mantenir-nos unides i seguir endavant passi el que passi des del principi.