Del Bosque no hauria de canviar res, vist el rendiment de l'equip contra els alemanys. Si s'esperava d'Alemanya una mica més d'ambició territorial, d'Holanda no. Els homes de Bert van Marwijk no han jugat mai un futbol de possessió total. L'esquema tàctic és el mateix que el dels estatals (4-2-3-1), però els dos migcampistes recuperadors holandesos juguen 10 metres més endarrerits, i d'alguna manera, el joc s'assembla una mica al de l'Inter de Mourinho, ja que la seqüència dels actes és la recuperació de De Jong i Van Bommel, la pilota per Sneijder, i l'assistència ràpida d'aquest als homes ràpids. Controlar el jugador de l'Inter perquè no pensi serà clau, amb Busquets i Xabi Alonso gaudint del protagonisme que ja van tenir contra Alemanya cruspint-se Özil.

El joc del Barça, es digui el que es digui, és el futbol del Barça. Amb set dels deu futbolistes de camp jugant al club blaugrana, no hi ha debat possible. A més, els blaugrana juguen en posicions claus, com els dos centrals, dos dels tres migcampistes, o els tres homes d'atac (Iniesta, Villa i Pedro). I Un dels tres jugadors de camp que no cobren de l'entitat blaugrana, també es català, Joan Capdevila. I davant, una Holanda que històricament ha estat associada al joc que es promociona des de la Masia, amb un tècnic que diu que admira el Barça, i dos ajudants seus que hi van jugar. Holanda però, no s'hi assembla tant, al Barça. És més rocosa i efectiva que estètica. Espanya és bonica de veure, i des de fa uns partits només té el problema del gol, en què depèn massa de David Villa. Holanda també pateix aquí, ja que Van Persie passa desapercebut, i les pilotes que reben de Sneijder homes com Kuyt i Robben molts cops les acaba rematant el mateix Sneijder des de la segona línia.

El Soccer City hauria de ser l'escenari d'una obra en què es coneix tot menys el final. Espanya, tocant la pilota i Holanda esperant i sortint al contraatac. L'equip estatal, però, també excel·leix tàcticament quan perd la pilota, amb un Busquets colossal que anirà a cruspir-se a Sneijder. Holanda, però, no té perquè canviar ara. Si guanya, serà el segon equip en la història després del Brasil del 1970 que guanyar tots els partits des de l'inici de la fase de classificació fins a la final. Les semblances amb el gran Brasil d'aquella època, però, són poques. Aquesta Holanda ni tan sols s'assembla a aquella que va situar el seu futbol en el mapa el 1974. Van Marwijk admira aquesta tradició, però ha preferit ser pràctic traint alguns dels principis de l'escola holandesa. I ara té els seus homes a 90 minuts de tocar el cel. Seria irònic que aquesta Holanda fes el que no va fer aquell equip deliciós de Cruyff, Neeskens, Krol i Rensenbrink, però portar la copa a Amsterdam li serviria per ser perdonat per qualsevol holandès. Tots menys Cruyff, a qui li agrada més el futbol estatal, perquè s'assembla més al que jugava o al que promocionava com a tècnic. Espanya és la gran favorita, i en cas de triomf, permetrà a una generació de jugadors tancar un cercle increïble. Xavi i Puyol ho han guanyat tot com a futbolistes, i el paper del migcampista de Terrassa, que confia ser proclamat millor jugador de la competició, serà clau. També Iker Casillas, que triomfava amb el Madrid fa anys, pot afegir el colofó al seu palmarès després de tancar el debat sobre el seu nivell. No hi ha debats, sobre el que s'ha vist fins ara. Espanya és a un pas de deixar de ser una selecció de segona fila i consagrar-se com un model a seguir pels altres. En una final europea a l'Àfrica, la selecció de Vicente del Bosque pretén demostrar que es pot guanyar i jugar bé. Bé, tampoc fa falta demostrar-ho, el Barça fa anys que ho fa. I és que avui, serà com veure el Barça, però amb samarreta vermella. Els debats identitaris quedaran per altres àmbits, però esportivament ningú pot negar que si Espanya avui obté el títol, serà gràcies al futbol català, i l'escola barcelonista.

Els ingredients per a una bona final hi són, doncs. Ja fa anys que el darrer partit decep. Itàlia i França havien fet bones semifinals, però es van espantar el 2006. El 2002, Alemanya no va fer res, i Brasil el justet. El 1998 només hi va haver un equip sobre la gespa de Saint Denis, i el 1994, per primer cop, una final sense gols entre el Brasil i Itàlia. El 1990 n'hi havia hagut un... però de penal. Des del 1986, doncs, no tenim una final tal com déu mana, per la qual cosa l'esperança de disfrutar avui a Johannesburg hi és. Espanya juga bé, i Holanda es competitiva i té homes d'atac letals. De fet, no hi ha cap baixa en els dos equips, així que tant Del Bosque com Van Marwijk poden fer jugar els seus equips titulars, equips tàcticament semblants, però en què les diferències les marquen els noms propis. Xavi assegura possessió i Sneijder, velocitat i verticalitat. De fet, aquests dos homes que ja es van batre en duel en les semifinals de la lliga de campions seran claus pel destí del matx, i a la vegada jugaran amb l'esperança d'acabar com a millor jugador de la competició. Sneijder, que aquest any sembla encaparrat a guanyar-ho tot, també aspira a ser el màxim golejador de la competició. N'ha fet cinc, tants com Müller, Forlán, i l'únic home juntament amb ell que pot fer-ne més: David Villa. L'home dels gols clau contra Portugal, el Paraguai o Xile. L'home gol de la competició, tot i que ha marcat sempre jugant des de la banda, i no pas atacant pel mig, com li toca fer-ho amb Fernando Torres a la banqueta.

Perquè sobre el paper, l'autor del gol de la final de l'Eurocopa serà a la banqueta, perquè Del Bosque vol el triomf, i el model del Barça li assegura la possibilitat de donar a Espanya allò pel qual fa tants anys que somien. Vicente del Bosque va comentar ahir que «esdeveniments com la final del mundial són bons perquè a Espanya es relativitzi tot i hi hagi millors relacions entre comunitats autònomes i cultures». «És un orgull que un mundial faci bé contra els radicalismes.» Perquè així és Espanya. Hi ha diferents visions sobre aquest estat, diferents llengües. I el que és clar és que sense els jugadors catalans, Espanya no seria on serà avui. I en espera del dia en què els catalans hi arribem sols, una generació daurada lluitarà avui pel títol que es mereixen. Avui, al Soccer City de Johannesburg també es parlarà català. Més alt i més fort que mai, com ahir a la manifestació de Barcelona.