El Nàstic estava obligat a derrotar el Betis per continuar depenent d'ell mateix i va complir els deures, cosa que li permet fer un gran pas cap a la permanència, ja que, a més, unes hores després el Salamanca va perdre a Chapín. Així, els grana recuperen els tres punts de coixí respecte als llocs de descens i guanyant els dos últims partits contra l'Albacete i el Ponferradina, que ja han descendit, s'assegurarien la salvació de manera matemàtica. A còpia d'orgull, caràcter, intensitat, seriositat, atreviment i molts altres qualificatius més que no sempre han estat presents al llarg del curs, els grana no es van arronsar contra el líder i van decantar la balança cap al final, fent embogir el Nou Estadi, ahir més dividit que mai a les graderies. Els andalusos, que pensaven que tot aniria com una seda, van quedar amb un pam de nas, tot i que finalment van acabar celebrant l'ascens –ara tant se val el recurs del Granada– a l'AVE, fent camí cap a Sevilla.

Joan Carles Oliva havia avisat que jugarien els que tinguessin un millor estat d'ànim i van ser diverses les sorpreses en l'onze, amb Medina a l'eix de la defensa i Ruz al lateral dret. I aquest optimisme es va veure en els primers minuts, ja que els grana van sortir disposats a encarrilar el triomf al més aviat possible. Tot i que conscients de l'enorme qualitat del rival, l'equip tarragoní no va sortir gens espantat i va intentar trepitjar l'àrea bètica, sense gaire èxit. Per la seva part, el Betis tampoc no ho va tenir gens fàcil per inquietar Rubén, ja que li costava molt superar la línia de pressió dels grana. I en aquesta batalla, el Nàstic va ser el que va colpejar primer, en l'equador del primer temps, amb una jugada iniciada per Eloy Gila i culminada per Tuni, que va tenir com a aliat Roversio, ja que la centrada del jugador balear la va introduir el brasiler a la seva pròpia porteria. A partir d'aleshores, com era previsible, el conjunt grana va haver de patir per mantenir l'avantatge fins al descans, però va resistir prou bé, sense passar excessives angúnies, més que en un parell d'embolics a l'àrea.

La cosa, però, no seria tan tranquil·la en la segona part. Poc després que el Nàstic no aprofités un parell d'arribades per fer el segon gol, Pepe Mel va donar entrada deu minuts després de la represa a Emaná, que a priori havia de ser baixa, i la presència del camerunès va revolucionar el joc del conjunt andalús, que va trobar la connexió entre el mig del camp i l'atac. El Betis, ja amb tota la carn a la graella, es va convertir a mesura que passaven els minuts en l'amo i senyor del partit i el que s'intuïa, el gol de l'empat, va acabar arribant. I quin gol, ja que Salva Sevilla va exhibir la seva qualitat, cedint la pilota de tacó perquè Rubén Castro només l'hagués de col·locar al segon pal. Però el Nàstic, que s'hi jugava la vida, no estava disposat a abaixar els braços, i quan més falta feia va fer un pas endavant per mirar de tornar a capgirar la situació. Hi va ajudar que el Betis es quedés amb deu homes, quan Powel va forçar l'expulsió de Belenguer, que havia estat amonestat en els primers minuts i va veure la segona groga quan faltava menys d'un quart. Poc després, els bètics es van quedar amb nou, ja que Roversio va cometre penal a Bergantiños. No hi havia lloc per als errors, i Powel, en una mostra de serenitat, va encertar des dels onze metres, i va fer esclatar el Nou Estadi, que va acabar d'embogir quan Virgili, quan faltaven cinc minuts, va fer el 3-1 definitiu en engaltar una centrada d'Álvaro Rey.