La disjuntiva

Va ser un innocent cartell penjat en un plafó de les instal·lacions de la universitat. Allò tenia alguna cosa que l’atreia. I a còpia de passar-hi pel davant, un dia es va aturar a llegir-lo. Una noia, amb un banderí. El comitè tècnic necessitava noies així que Ainara Acevedo, juntament amb dues amigues, una de les quals, Mati Esteves-Garcia, la seva assistent a primera divisió, hi va trucar. La resta és història. “Tenia l’espina clavada del futbol així que vaig agafar la maleta i vaig recórrer tots els clubs amb equips femenins. Vaig anar al Sant Gabriel fins que el reglament no em va permetre combinar l’arbitratge i el fet de jugar”. La llista de pros i contres va fer el seu efecte ja que novament la cara difícil de la vida va ser la més atractiva. “Vaig veure que per ser àrbitra es necessitaven moltes coses que jo no tenia aleshores. S’ha de ser psicòleg, tenir habilitats socials i personals. I jo aleshores era molt tímida. Així que vaig pensar que l’arbitratge em podria fer millorar com a persona”, diu, avui, amb la mateixa eloqüència amb la qual en un mateix partit passa de lloar una jugadora per una gran acció i al cap de dos segons ser estricta si algú protesta a alguna de les seves assistents.

Aquesta psicologia forjada partit a partit, una forma física extraordinària –millor que la majoria de jugadores– i la seva mentalitat competitiva l’han fet escalar fins que la FIFA va comptar amb ella per ser internacional a partir del 2018. És la primera dona catalana que ho aconsegueix. De nou, Acevedo, trencant barreres. Començarà arbitrant amistosos internacionals, campionats sub-17 i tornejos, sempre de categoria femenina. “He anat fent la meva feina des que vaig començar i tot ha anat arribant”, explica. A més, continuarà a primera divisió femenina, lluitant per pujar de primera catalana a tercera masculina i seguir, així, les passes d’Anna Zardain, que va arribar a categoria estatal masculina. “Va ser ella i David Miranda que em van ensenyar a arbitrar. Perquè els inicis mai són fàcils”, admet, tot recordant el primer partit: “Era de prebenjamins. I mira que és fàcil, però qualsevol pare o mare ho haurien fet millor. Amb el temps, això sí, n’aprens.” Sis anys amb el xiulet li han donat temps de desenvolupar totes les habilitats que necessitava per convertir-se en una referent.

Sense barreres de gènere

“Sé el que ha costat a generacions anteriors de dones que van lluitar perquè el meu camí fos més planer. Va haver-hi una època que no pujàvem de categoria pel fet de ser dones”, admet. “Jo he tingut les portes obertes. Tots els companys m’han tractat com una més. I als terrenys de joc, m’he trobat un reflex del que és la societat. Encara hi ha camí a fer, però estem millor que en el passat.” Acevedo no pot arribar a primera divisió masculina per edat però té clar què es necessita perquè alguna dona hi arribi. “Cal que una noia entri amb 14 anys al comitè d’àrbitres i digui que vol arribar a l’elit, perquè els àrbitres que hi arriben des de petits que ho volen ser. Per tant, la feina que cal fer és donar visibilitat”, conclou.