Ara ja estic bé del tot. No em fa mal res. Afortunadament ja fa gairebé un mes que ho he passat. El primer cap de setmana de confinament és quan vaig començar a tenir símptomes. Els primers deu dies quedes bastant fotut, com si fos una grip forta. Vaig tenir una mica de febre, molta tos, mal de coll, diarrea, però no tenia problemes respiratoris. Per sort ho vaig poder passar a casa, sense necessitat d’ingressar a l’UCI. Per mi, gairebé va ser més dur psicològicament que mèdicament. També és cert que no tenia cap patologia anterior. No he fumat mai i faig esport, tot i que hi hagut casos de tot. Fins que no van passar tretze o catorze dies no em vaig tranquil·litzar. A casa, també l’han passat la meva dona i dos fills meus, tot i que ells no viuen amb nosaltres. Tant de bo tots els que l’estan passant ara es puguin recuperar com ho hem fet nosaltres.

Vam haver d’actuar molt ràpidament. Tal com indicaven les autoritats sanitàries, el primer que vam haver de fer és tancar les dues instal·lacions que gestionem, la piscina Sant Jordi de Barcelona i la de Berga. En tractar-se de dues instal·lacions municipals, vam deixar de cobrar les quotes als abonats, que són una font molt important de recursos perquè la federació pugui tirar endavant els seus programes esportius. A partir d’aquell moment tampoc hem cobrat cap servei ni quota als nostres clubs federats. Amb aquest panorama i per salvaguardar els interessos i el futur de la federació i dels seus treballadors, ens hem vist obligats a fer un ERTO pràcticament al 100% de la plantilla, que afecta tant personal administratiu com tècnics.

Amb paràmetres més o menys similars, la majoria dels nostres clubs de natació, molts dels quals dels més importants del país tant pel nombre de socis com per l’estructura i dimensió esportiva, també s’han vist obligats a aplicar un ERTO. Estic molt preocupat pel futur dels clubs, que per mi són el teixit associatiu més important de Catalunya i representen l’autèntic esperit de les nostres federacions. Si la situació s’allarga i no som capaços d’ajudar-los, es pot produir la desaparició d’alguna d’aquestes entitats més petites o si no que algun d’aquests grans clubs, que han apostat per la vessant social i l’esportiva des de la base fins a l’alt nivell, no puguin continuar com fins ara. En resum, en un futur, està en perill l’esport de competició tal com l’hem entès fins ara. Si aquests clubs no poden continuar invertint en esport, la realitat esportiva de Catalunya canviarà i potser hauran de renunciar a jugar competicions europees.

Davant la gravetat de la situació sanitària i social, l’únic que volem és el que necessitem per continuar subsistint. El que demanem és que les subvencions pressupostades per al 2020 arribin al més ràpid possible i que, dins el rigor, siguin al màxim de flexibles tenint en compte que una part de la temporada no es podrà dur a terme. En el nostre cas, la subvenció de la Generalitat cobreix una mica més del 40% de l’activitat esportiva. La resta ve de recursos propis. Si no és així, els problemes que tindrem de tresoreria a curt termini seran molt greus.

El nostre full de ruta inicial d’aquesta crisi era, com a mínim, acabar la temporada en l’àmbit territorial, però ara ho veig molt complicat. Fins a arribar a una situació de normalitat, som a la cua de tot i si no podem obrir les nostres instal·lacions fins a mitjans de juliol o principis d’agost, llavors sí que serà pràcticament impossible. A més, s’ha de tenir en compte que els esportistes necessitarien dues o tres setmanes com a mínim per entrenar-se. Per molt que es preparin físicament, una setmana sense aigua ja és molt, imagina’t tants mesos.

El moviment d’esportistes, tècnics, àrbitres, directius i aficionats que suposa qualsevol competició internacional em fa pensar que serà molt difícil que es facin aquests campionats. Amb una pandèmia amb una afectació tan global, ens podem trobar que a finals d’agost nosaltres ho tinguem controlat però que en altres zones d’Europa estiguin en una altra situació. La Champions de waterpolo no mou tanta gent i la LEN potser haurà d’estudiar una altra fórmula final, però sembla clar que els partits de la fase regular que resten ja no es podran jugar.

A curt termini em costa trobar-li coses positives. El que és molt clar és que de les crisis neixen oportunitats. És cert que de l’última que vam patir en vam sortir enfortits, ens vam saber reinventar i crear estructures que no existien. El que no podíem preveure era aquest cataclisme. Des del pla Marshall hem fet una aposta molt forta per la digitalització i les noves tecnologies, i perquè les institucions siguin molt més àgils i flexibles en la burocràcia, i que millorin les condicions fiscals a federacions i sobretot als clubs.

Primer hem de solucionar els problemes a la federació i als clubs. Encara no ho hem posat sobre la taula perquè és aviat, però evidentment que afectarà tot el programa d’actes previstos. El centenari el celebrarem perquè una efemèride així només passa un cop a la vida. En tot cas, l’adaptarem a les circumstàncies, però no passa res perquè en el món de l’esport ja estem acostumats a lluitar. El 2021 serà un any en què necessitarem notícies positives i moments d’optimisme per a la moral de tots.