Depèn de per a què. Des del punt de vista del Comitè Olímpic Xinès i pel que fa a la seguretat, segurament sí. Però en l’àmbit personal, no és fàcil en aquests moments ser lluny de casa i de la família. Pel que fa a entrenaments, ara podem començar a preparar-nos, però igual que els altres esports no tenim objectius clars a curt termini. No tenim calendari i és difícil entrenar-se en aquestes circumstàncies.

Aleshores encara no estaven tancades les fronteres, però tothom qui arribava de fora havia de passar la quarantena. Nosaltres vam tenir la sort que ens van instal·lar en un lloc especial, una mena de residència que van adequar per als esportistes que veníem de fora. Vam coincidir, tot i que no ens vam veure perquè estàvem tancats a les habitacions, amb part de la selecció xinesa de gimnàstica i, si no m’equivoco, amb la d’esgrima. Allí hi vam estar els catorze dies. Ens van fer proves de coronavirus en arribar, una altra a la meitat de l’estada i després a l’hora de sortir. Un cop fora, ara fa uns dies, ens en van fer una altra. Per sort, ningú dels onze que érem a l’expedició va donar positiu.

És com si estiguéssim en una habitació d’hotel. Cada dia els envíavem per wechat, que és el Whatsapp a la Xina, algunes rutines per fer alguna cosa de càrdio. Per sort, hi havia lliteres, i es podien fer algunes suspensions, quatre dominades, quatre exercicis i poca cosa més. L’objectiu era perdre el mínim possible, tot i que evidentment no eren les condicions òptimes.

Després dels catorze dies, vam anar cap al camp base dels esports de muntanya de la Xina, que és als afores de Pequín. Primer vam estar-hi deu dies, que no ens podíem relacionar amb normalitat. Anàvem amb les mascaretes, com la resta de la gent que hi ha aquí concentrada. Hi ha com diferents subgrups, els especialistes de velocitat i una part de l’equip juvenil. Passats deu dies, ja vam començar a fer vida més o menys normal.

Bàsicament, que no podem sortir d’aquest recinte per a res. Estem aquí tancats. De dimensions, aquest camp base és com l’antic parc Central de Mataró [tenia uns 30.000 m

Després de l’estada a Bilbao, la copa del món començava a Suïssa i segurament estaríem allà. A més de Bilbao, sempre ens belluguem per rocòdroms que tinguin una equipació semblant a la copa del món, i això ho trobem a Itàlia, a França i a alguns llocs d’Alemanya.

L’últim cop que vam anar a Pequín a fer la prova del coronavirus era el primer dia que es tornava a treballar i ja es començava a veure trànsit, però la situació a la Xina encara no està al cent per cent normalitzada. Les escoles encara no han obert, si més no aquí, perquè depèn de cada zona. De fet, la gent que arriba a Pequín provinent d’altres províncies ha de passar igualment una quarantena.

Això no soc jo qui ho pot dir.

Per descomptat. Això són els tècnics, els experts en virologia, els que en saben i poden opinar. Nosaltres no tenim aquests coneixements. Però és veritat que jo mateix, quan em parlaven de la pandèmia, ho veia com una cosa llunyana i no ens imaginàvem que arribaria fins aquí. També puc dir que a la Xina, des que es van marcar unes directrius, de portar mascaretes i confinar-se a casa, la gent ha estat molt respectuosa amb el que s’havia de fer, i suposo que això ha ajudat a controlar-ho millor.

El primer cop a nivell mental va ser dur perquè estaves lluitant per això. El noi que ja teníem classificat per als Jocs estava en un estat de forma increïble. Ara haurem de tornar a començar i l’any que ve ja es veurà com hi arribem. Al principi se’t fa una muntanya, però al cap i a la fi tots els esportistes estan igual.

De moment, no hi ha res confirmat. Les proves programades fins al juliol estan cancel·lades o ajornades. Tothom està pendent de veure com evoluciona. De totes maneres, per a nosaltres la copa del món no era una prioritat aquest any. La utilitzàvem com a preparació per als Jocs. Sembla que a finals de juny començaran les competicions nacionals a la Xina i, si més no, hi enviarem els esportistes perquè rodin una mica, que es moguin i tinguin algun al·licient.

No al cent per cent. Faltaven per adjudicar les últimes places per als campions continentals, d’Europa i Àsia. Els d’Amèrica es van fer just abans de la pandèmia. Sembla que es faran a finals d’any, però falta veure com evoluciona tot plegat.

Des que es va retirar en Ramon Julian [dos títols mundials, tres europeus i una copa del món] hi ha hagut un salt generacional i ara no hi ha ningú que destaqui en l’àmbit internacional. Per als Jocs, ja hi estava classificat el jove extremeny Alberto Ginés, que s’entrena al CAR de Sant Cugat i el vam fer debutar nosaltres com a sènior.