Tant de bo fos tan fàcil. Tenim tres anys per preparar-nos i els rivals seguiran sent molt bons. També hi ha marge de millora i sí que m’agradaria arribar-hi havent tocat alguna medalla internacional abans.

Quan vaig començar, a sub-23, també jo era el petit i tenia un company, en Rodrigo [Conde], que m’ajudava i a qui vaig prendre com a exemple. He mirat de ser-ho jo també i ensenyar-lo, no com es fan les coses perquè ja ho sap fer, i molt bé, sinó estirar-lo el màxim possible.

Cadascú tenia els seus plans i que s’allargués va fer que en Rodrigo no es pogués mantenir a la categoria. Va haver de venir un altre company, que és a qui més ha afectat: ens va quedar poc temps per entrenar-nos i per competir junts i, és clar, uns jocs olímpics tampoc es poden preparar en tres mesos. Ho vam fer i, amb moltes ganes sobretot, la cosa va anar endavant.

Sí, des que he tornat dels Jocs he tingut molt suport de la gent de Banyoles; ja el tenia abans, però ara molt més. També és una arma de doble tall: és més responsabilitat i més pressió pels propers anys. Però no m’espanta, sé que puc fer-ho.

Són tres anys i poden canviar moltes coses. Jo tres anys enrere amb prou feines començava. Hem de seguir rendint a nivell individual durant tot l’any, sent els millors i demostrant que mereixem estar al doble per a la classificació olímpica.

No m’hi sento ni m’hi vull sentir. Sí que veig que els juvenils que pugen estan tenint bons resultats i això vol dir que hi ha una bona base. A mesura que passin els anys hi haurà més nivell. Jo sempre havia tingut els meus companys d’equip, des que vaig començar que volia anar pas a pas i en cada persona amb qui remava m’hi fixava. per millorar. Al club i a la selecció, fins que vaig entrar al doble i al lleuger que em fixava amb en Rodrigo, que en vaig aprendre molt i gràcies a ell he arribat fins a aquí.

Sabia que ha d’estar a l’ordre del dia. No ho he passat tan malament com ell [Rodrigo Conde], però per donar el pes també m’he hagut de sacrificar. No és gens agradable i espero que ni em passi pel cap deixar-ho. Al principi no és que passis gana, però sí que has de fer certes dietes. I arriba un moment que entres en hipòxia, passes gana i tot i així menges el que és just, i pel desgast calòric és molt poc. Són dies i setmanes que ho passes malament, però el cos s’hi acostuma i quan acabes la competició ja està.