“Explico històries de vida”

Després de totes les entre­vis­tes la pri­mera temp­tació era dedi­car un capítol a cadas­cuna de les pro­ta­go­nis­tes però això se n’anava a un to massa periodístic. Vaig veure que podia esta­blir vin­cles entre les unes i les altres i que hi podia afe­gir els meus pen­sa­ments que sor­gien d’aques­tes històries.

Exacte. Són històries que m’han dei­xat mera­ve­llada. històries de vida d’espor­tis­tes de mol­tes edats i dis­ci­pli­nes. També m’he dei­xat anar i he posat el meu propi punt de vista i els he rela­ci­o­nat lliu­ra­ment amb tes­ti­mo­nis i altres referències. Volia que la nar­ració tin­gues una con­tinuïtat.

En molts casos sí perquè avan­cen enmig de grans obs­ta­cles, com quan la Roser Tar­ragó explica que s’ha de bara­llar perquè la dei­xin jugar amb els nens, o la Marta Gar­cia, que gua­nya tots els nois en un tor­neig d’escacs i veu que no li donen el tro­feu abso­lut perquè no és pre­vist en el regla­ment. Per fer evi­dents aquests obs­ta­cles havia de pre­gun­tar amb què s’havien enfron­tat des que havien començat a fer esport. De vega­des són coses que no apa­rei­xen en 15 minuts de con­versa. Després, un record o un detall il·lumina aquesta difi­cul­tat afe­gida de per què és menys obvi que una nena pugui dedi­car-se a l’esport que vul­gui si allò la fa feliç i l’omple.

La reticència fami­liar i la social ja no hi és tant pel canvi que sig­ni­fica tot aquest movi­ment mas­siu al vol­tant del Barça i la idea que ara les nenes volen ser com l’Alèxia i l’Aitana, però sí que hi ha estruc­tu­res més sub­tils que cos­ten de can­viar. Per exem­ple, la idea que explico de dues nenes peti­tes que juguen a fut­bol i els nens no volen pas­sar-los la pilota. Sem­bla una xim­ple­ria, però és molt sig­ni­fi­ca­tiu d’allò que es res­pira. El nen con­ti­nua essent qui ha de tenir gràcia jugant a fut­bol perquè les nenes, que són unes nou­vin­gu­des, no ho faran mai tan bé.

Un fet soci­al­ment molt relle­vant, molt lli­gat a tot un seguit de movi­ments soci­als en què s’està pre­nent consciència del femi­nisme i del paper de la dona en molts àmbits del qual ha estat exclosa. Veure a les gra­des tan­tes nenes, dones, colles, grups o tri­bus és molt poderós. Una altra cosa és com s’ha retra­tat en alguns mit­jans. El fut­bol femení no s’ha inven­tat ara ni ho ha fet el Barça. Venim de molt lluny i aquest és un país poli­es­por­tiu en què les dones fan més vari­e­tat d’esports que els homes i cor­rem el perill que tot quedi encai­xo­nat entre el Barça i el fut­bol. Després dels Jocs de Bar­ce­lona també va sem­blar que l’esport femení feia el cim i van venir anys de desert i de des­cuit.

Sí. Hi ha coses que no són de l’esfera pública, per exem­ple quan Laia Palau m’explica que quan fitxa pel Polkowice (Polònia) ho fa amb llàgri­mes als ulls perquè li sem­bla que se’n va a la fi del món. I després se’n fa creus que jo no sàpiga l’esforç que repre­senta diària­ment ser espor­tista pro­fes­si­o­nal. Una de les claus del lli­bre és això, que bar­reja l’esport amb àmbits més íntims i domèstics d’una dona. Per això en certs moments explico peti­tes experiències gens èpiques de la meva petita espor­tiva perquè mol­tes dones que hem fet esport ens hem que­dat aques­tes històries per a nosal­tres.

Inés Etxe­gi­bel, per exem­ple, juga­dora i selec­ci­o­na­dora de rugbi, remarca molt la rellevància mediàtica, que només amb això ja can­vi­a­rien mol­tes coses, però no és una vareta màgica. En el relat també apa­rei­xen peri­o­dis­tes com l’Olga Viza, però en el seu cas ho va tenir més fàcil. No va dema­nar fer fut­bol, que és on hi ha una mirada més mar­cada pels homes. Qui pon­dera i qui cano­nitza sobre com has d’enten­dre un par­tit encara són, majo­ritària­ment, homes.

Les direc­ti­ves dels clubs de fut­bol, per exem­ple, encara són llocs de poders on hi ha tics molt pro­pers al mas­clisme.