El Barça serà líder de la lliga a cinc jornades del final si demà sap vèncer el Getafe al Camp Nou. Avui Koeman ha argumentat en la línia de descarregar de pressió l’equip quan s’ha referit a qui és el favorit per guanyar el títol. “Pot ser que siguem el favorit, però no pensem així.”. Està bé com a estratègia per recordar el principi de realitat, però la mateixa realitat diu que, si bé el líder és l’Atlético, el Barça és potencialment líder perquè és a dos punts amb un partit jugat menys. I també diu que l’Atlético ha perdut fiabilitat i que el Madrid pagarà el peatge de la Champions com a mínim un parell de jornades més.

Puntualitzacions dialèctiques a banda, l’equip blaugrana ja té assumit fa dies que ha de guanyar tots els partits per ser campió. És un bon punt de partida per a la preparació mental de l’equip que, a més, ja admet un matís. Si el Barça guanya tota la resta de partits, amb un empat contra l’Atlético també serà campió. I tot això, en un entorn ben encoixinat per les victòries, el títol de copa, la bona relació que es desprèn del llenguatge no verbal dels jugadors, la nova junta –per bé que no s’està fent gens visible– i, sobretot, per la determinació d’hermetisme al voltant de les grans decisions de futur que puguin estar preses, o d’ajornar-les fins que la lliga estigui aclarida. Sembla que tots els globus sonda o prospeccions insidioses al voltant de Messi, Neymar i tota la corrua de noms que s’associen o es deslliguen del Barça li estan relliscant a una plantilla que sap que la millor manera de reivindicar-se és presentar un doblet al currículum, en una temporada de les més convulses que es poden recordar.